Aquest estiu he anat al Museu Dalí i el surrealisme ja va començar a la porta, quan em vaig trobar fent cua just al darrere d’Albano. Va ser veure’l i no poder parar de sentir aquell doll de veu cantant a duo amb Romina “Prima notte d’amore, folle danza nel cuore...” Un cop a dins, un rellotge tou que s’anava fonent pel cantell d’una taula em va fer pensar en els contractes amb lletra petita de Rosell, i un rostre que s’aguantava amb crosses em va fer pensar en el Tata Martino i els davanters que passaven volant a l’alçada de Piqué i de Cesc. I la veu d’Albano hi tornava: “...piano, piano, amore mio...” Piano, piano, sí, no van córrer gaire, no.
Al Museu Dalí no s’hi cabia. Després d’avançar un grup de russos en un pam de terreny (ja m’ho va dir Jaume Subirós al Motel: “Home, al mes d’agost i a la tarda, vas a veure quadres tocant esquenes suades, s’hi ha d’anar a la visita nocturna...”), vaig entrar al muntatge de la cara de Mae West i em vaig animar. El sofà rouge amb forma de gegantins llavis carnosos em va fer pensar en Messi i les ganes enormes que tenim de dir-li que sabem que no seria humà esperar que seguís marcant els gols de tres en tres. I és que d’acord amb tots els relats dignes de crèdit que m’han arribat, a Messi se li va aparèixer el fantasma del Ronaldinho xiulat pel Camp Nou i li van venir calfreds, i va començar a fugir d’ell mateix (sortosament, com que anava caminant, no va arribar gaire lluny). La situació és digna de teràpia de grup: el jugador pateix perquè la gent no el xiuli i la gent pateix perquè el jugador no corre. El resultat és una mena de bloqueig angoixant i sorprenent perquè tothom vol que la relació torni a ser com en els bons temps. En el retrat psicològic del personatge, els relats també coincideixen: el noi mai no ha sigut fàcil, però ara s’ha complicat. Els problemes fiscals i judicials derivats de les decisions equivocades del seu entorn legal i familiar i la gens casual lupa catalana de l’estat espanyol l’han fet entrar a empentes als problemes de la vida adulta. Abans arribava a casa feliç amb la pilota d’un hat trick i ara porta carpetes de documents per firmar.
Alhora, està encantat amb la seu de la seva fundació a Barcelona (ha triat un racó per al despatx des d’on veu el Camp Nou), i està molt content amb el canvi d’entrenador i amb Suárez, per aquest ordre. El primer perquè “manarà i farà jugar els que treballin” (entre cometes, perquè és l’opinió textual d’un culer cotitzat) i el segon perquè “li traurà el pes d’haver de marcar” (opinió en importants despatxos del club).
¿El Barça pot aspirar a la normalitat quan encara cremen les cendres dels incendis institucionals i les seves derivades esportives? A l’espera dels resultats, Bartomeu va esborrant el rastre de Rosell fins on li és possible a un antic número dos i va canviant piano, piano la seva imatge de president per accident per la de president del Barça. L’absència de mocadors i d’oposició amb cara i ulls està sent de gran ajuda. Aquest 2014/15 ja és del tot seu, tant, que després dels canvis al vestidor potser en veurem a la junta.
