Amb la Lliga convenientment cuinada als despatxos, el Barça va sortir a jugar al Sardinero a defensar amb orgull i intel·ligència la superioritat del seu joc. Ja que no pot lluitar contra els elements, tan sols li queda la carta de reivindicar el seu futbol jornada a jornada. Ahir va dominar el partit del Sardinero amb una gran autoritat, malgrat que al davant no tenia cap rival amable, com proven les dures entrades que van rebre Busquets, Cesc, Messi i Alves. Una vegada més, el Barça va haver de tornar a patir la violència habitual, i és inexplicable que el Racing acabés el partit d'ahir amb onze homes sobre el terreny de joc.
En condicions normals parlaríem tan sols del futbol del Barça, però aquesta Lliga ja fa moltes jornades que dista de ser normal. El partit del Sardinero havia perdut part de la seva transcendència perquè en realitat la jornada s'havia acabat dissabte a la nit, al camp del Betis: per enèsima vegada aquesta temporada, l'àrbitre va regalar al Madrid dos punts quan estava contra les cordes, amb l'afegit que les mans, penal i expulsió de Sergio Ramos no pitades van ser a l'instant final, quan ja no quedava cap possibilitat de reacció.
L'escàndol va in crescendo i les ajudes arbitrals al Madrid es van acumulant: perquè un dia són unes mans, un altre és una expulsió clamorosa no pitada i un altre un regal que arriba en forma de fora de joc. Els fets de Sevilla arriben precisament l'endemà que Alfons Godall fos criticat per unes declaracions políticament incorrectes. Ningú pot negar que les paraules de l'exvicepresident han servit per donar munició a l'enemic, que en els programes habituals de matinada li han fet dir el que no havia dit i han buscat una justificació a l'inexistent villarato . Els mateixos que critiquen Godall segur que deuen estar d'acord que tot aquest festival d'ajudes arbitrals al Madrid no s'ha produït precisament per generació espontània: és el fruit de moltes reunions d'alt nivell, favors a canvi de favors i resituament de la Casa Blanca al centre del sistema futbolístic, després d'uns anys en què no hi havia pintat res. Estem davant del naixement d'una nova era, el florentinato , que posa en evidència les bones relacions del Madrid amb la Federació Espanyola i la creixent debilitat del Barça en una institució que no fa res més que menysprear-lo. Si Godall volia fer mal a la junta actual s'equivoca i cau en el mateix error i desig de venjança que ell mateix els retreia. Si el que buscava era posar en evidència que el Madrid ha recuperat el terreny perdut en els despatxos, els fets d'aquest cap de setmana li donen la raó. La veritat a vegades és lletja i incòmoda, a part d'inoportuna. És molt entretingut indignar-se amb les declaracions d'un exvicepresident, però l'enemic el tenim en una altra banda. Jornada rere jornada ens atropellen. I això, per cert, com ho solucionem?
