Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

L'entorn: molt soroll per no res

Ara trencaré un mite. El Barça i el Madrid tenen un entorn més semblant que no es pensen. Són dues maneres d'entendre la vida -potser més fatxenda, potser més patidora- però que, en el fons, tenen molts punts de connexió tant entre els seus aficionats com en la relació amb els mitjans de comunicació que els embolcallen i, segons com, els ofeguen. Sociològicament, però, hi ha algunes singularitats que cisellen el perfil propi dels dos millors clubs del món, el d'abans i el d'ara. El públic tant del Barça com del Madrid és familiar, el sentiment es transmet de generació en generació, per bé que al Camp Nou s'hi veu un nombre més alt de sòcies que no pas al camp del Madrid. Tot i així, la importància de les dones queda reflectida fins i tot en el seu himne, quan recorda que "los domingos por la tarde, cuando van a Chamartín, las mocitas madrileñas van alegres y risueñas porque juega su «Madrí»".

El futbol i la vida de club es palpen aquí i allà durant tota la setmana i la seva empremta va molt més enllà dels socis que paguen la quota. La passió pel club respectiu és tema de conversa i excusa per a la socialització al carrer, als pobles o a les penyes. A l'hora del partit, però, són dues aficions enteses, fredes, crítiques. Tant el públic del Camp Nou com el del Bernabéu, més enllà de la jovenalla de darrere de la porteria, miren el partit en silenci i es reserven les forces per a les grans ocasions: un partit com el de dissabte, unes semifinals europees o quan convé una remuntada.

Poca paciència sense títols

Quan les coses no rutllen, però, tenen poca paciència. Tant aquí com allà dos anys sense títols són una eternitat i, de seguida, les urgències històriques deriven en xiulets que, en lloc de motivar els jugadors, sovint els tenallen. Ara el madridisme, que de la mà de Mourinho viu en l'esperança de la resurrecció, està passant com pot el tràngol de la sequera.

El barcelonisme intel·lectual, que sovint teoritza sobre com Guardiola ha canviat el tarannà del culer, no s'adona que quan tornem a estar dos anys sense guanyar res -que tornarà a passar- la impaciència serà la de sempre. Mentrestant, això sí, el madridisme recorda els seus millors anys en blanc i negre. Els barcelonistes ho viuen en HD i projecten la generació Messi en 3D. En aquest sentit, l'entorn del Madrid té una mica més de caspa. Blanca, naturalment.

Una altra diferència és que a Barcelona el fi no justifica els mitjans. Aquí no estaríem orgullosos d'un entrenador que posa el dit a l'ull del rival o que converteix massa rodes de premsa en un xou de vergonya aliena. No ho permetríem. Com no se n'hi va deixar passar ni una a Van Gaal quan, tot i guanyar, n'etzibava pel broc gros a la premsa.

A Madrid, en canvi, mentre la premsa està dividida sobre les anades d'olla del seu entrenador, l'afició del Bernabéu ha convertit Mourinho, gairebé unànimement, en un ídol intocable, molt per damunt dels jugadors. La premsa merengona amb qui té gairebé una obsessió per quedar bé és amb Florentino. El totpoderós president Pérez, en aquesta segona etapa, sap com manegar-s'ho amb els mitjans.

En el primer mandat va saber convertir les estratègies de comunicació del club (cagómetros, podemos, Villarato, espíritu de Juanito) en consignes seguides pels mitjans però, en canvi, una pèssima negociació per a una promoció comercial li va girar un diari en contra fins a la seva dimissió. Ara, en aquesta segona etapa en què Florentino torna a lluitar contra un Barça triomfant, l'anomenada central lechera li fa la feina. Una dotzena de periodistes influents, de diferents mitjans, tenen línia directa per despatxar amb un president que, de vegades, com en el cas de la Cope, els du a l'hort amb les greus insinuacions de dopatge sobre el Barça.

A Barcelona l'intocable no és el president (sigui Laporta o sigui Rosell), sinó Guardiola. Més enllà del seu currículum impecable al Barça, més enllà d'haver-ho guanyat tot amb un futbol mai vist, l'entrenador està pendent de qualsevol detall (del que es diu i el que s'escriu) i ningú no vol tenir-lo en contra. Si a Madrid la premsa tendeix a l'autocensura per por a Florentino, a Barcelona ho fa per no disgustar Guardiola.

Relació amb la premsa

La seva xarxa de vincles personals amb tants periodistes importants, forjada des de l'etapa de jugador, el protegeix doblement. I, a més a més, té el vistiplau de Johan Cruyff i això, en l'entorn del Barça, és gairebé definitiu. Amb aquest escut, Guardiola aconsegueix, de retop i gràcies a les sensacionals prestacions de l'equip, que el vestidor estigui més blindat que mai de qualsevol crítica. Qui gosa insinuar alguna llacuna gairebé és assenyalat amb el dit.

Al capdavall, a Madrid i Barcelona l'afició és més resultadista que no es pensa, per bé que al Camp Nou l'estètica, el futbol ofensiu i la possessió de pilota ja són tres trets d'identitats irrenunciables, motiu d'orgull i exigència màxima de l'entorn. Per sempre més, sembla. A Madrid, de moment, la suma d'aficionats i mitjans de comunicació prioritzen el resultat. I per això s'han encomanat a Mourinho, amb llums i ombres. Com a la vida, tothom busca el que no té.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT