Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

L'expulsió del paradís

Mentre marxava amb pas accelerat de l'Elephant and Castle de Washington, deixant enrere un mar de desolació catalano-hispano-nord-americana, no sé per què em va venir al cap allò d'Eurípides que diu que "quan els déus volen destruir un home, primer el tornen boig". Terry s'havia fet expulsar estúpidament. L'àrbitre va assenyalar el penal a Cesc sense dubtar-ho. La UEFA volia Barca i Madrid a la final. Tot el món esperava el nou prodigi, de fet, vàrem tenir el prodigi a les mans durant els dos minuts que hi va haver entre el gol d'Iniesta i el 2-1 de Ramires, just al límit del descans, com a Londres, la setmana passada. ¿No van aprendre aquesta lliçó?

El diàleg entre els jugadors del Barça i la pilota ja fa algunes jornades que no era aquell teixir i desteixir del vers acompassat, sinó més aviat una nova i atropellada confusió, un diàleg impossible al capdamunt de la Torre de Babel, d'on ahir el Barça va estimbar-se amb estrèpit, sense un Iniesta amb què salvar-se de la caiguda en temps de descompte. Al contrari, ho va fer ressuscitant un Torres a qui feia mesos que els seguidors del Chelsea donaven per desaparegut en combat.

Els déus han confós els déus del futbol: Lionel Messi, a qui feia poques setmanes li havíem dedicat un "qué grande sos ", el col·leccionista de pilotes d'or, i el que és millor, de cuir, va tenir el món als seus peus, esperant que un xut senzill seu es transformés en el bitllet que portés a la gran final de Munic milions de bercelonistes de tot el planeta. I Piqué, l'home que ho té tot, inclòs un discurs blaugrana de pedra picada, va caure com un sac a terra, fulminat per la desgràcia, estabornit, i finalment apartat de la lluita. I nosaltres, els que hem viscut meravellats una insòlita concentració de felicitat pel què i el com de tantes victòries, ja no recordàvem que amarg que era el regust de voler i no poder.

Dies durs

Queda un mes per al final de la temporada, trenta dies que més que llargs es poden fer desagradables si ara que la derrota ha tornat ens donem per vençuts i ignorem quant futur té encara aquest equip. Seran dies que posaran a prova aquest barcelonisme que fins ahir era tan fàcil.

En una setmana s'han acumulat totes les factures pendents de tota la temporada, i no seria el més intel·ligent tenir pressa a cobrar-se-les. Encara queda la Copa, esclar, i sobretot queda molt de futur en aquesta plantilla, que volem que tingui tantes ganes com nosaltres de tornar ben aviat al paradís.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT