ÀREA SOCIAL
Esports 29/04/2012

La lliçó apresa aquesta setmana: el Barça també perd

Trinitat Gilbert
3 min
LA NOVA GENERACIÓ
 El Pol, el Luca i la Carla han plorat dos cops aquests últims dies per culpa de les derrotes del Barça. Són d'una generació que no ha vist gaires desfetes  dels seus ídols futbolístics.

Pol Roselló ha plorat dos cops aquesta setmana. La primera plorera, dissabte al vespre. La segona, dimarts. No estava acostumat a veure perdre el Barça, el seu equip, que admira, i que ha transformat la seva habitació en un museu vivent, amb parets pintades del Barça, amb una samarreta emmarcada i penjada a la paret perquè està signada per Messi.

El Pol té 10 anys, i des de petit havia vist que la mare encenia dues espelmes sempre que jugava el Barça. Una de color vermell i l'altra, blava. Ell no entenia els nervis de la mare, la Rosalia, que feia aquest cerimonial cada partit. El Barça sempre guanya. La mare també li havia regalat una Moreneta, embolcallada amb la bandera del Barça i amb la de Catalunya, perquè també li deia que portava sort. Però el fill va convèncer la mare, la Rosalia, i el pare, l'Eugeni, perquè abandonessin els cerimonials de la sort. "El Barça sempre guanya", els deia el fill.

I així ha estat durant quatre anys, fins que van arribar dissabte i dimarts, i el Barça va perdre. Les llàgrimes van ser la manera de demostrar que a allò el Pol no hi estava acostumat.

Mentrestant, Clàudia Ferrer, de 9 anys, va haver de mirar els últims minuts del Barça-Chelsea abraçada al seu pare. Dissabte a la nit també havia plorat. I dimarts, quan va veure que perdien l'eliminatòria, es volia amagar per no veure-ho. El pare, el Carles, sabia que podia tornar a plorar, i per això la va abraçar ben fort, perquè es quedessin junts mirant el partit fins al final, fins que tota l'afició es va aixecar dempeus, i tots dos van cantar a casa l'himne del Barça. "Clàudia, el Barça també perd partits, perquè així és l'esport. De vegades es guanya i de vegades es perd", li va dir el pare.

És cert que la Clàudia no estava acostumada a veure un Barça perdedor, però també és veritat que patia mirant els partits. Quan el Barça ha de tirar penals o faltes, la Clàudia s'amaga sota la taula i abaixa el cap per no mirar-ho. Pateix. Esclar que el pare s'amaga darrere del sofà i creua els dits. És la manera que tenen de fer-se passar els nervis tots dos. Luca Zucconi també ha entès de cop aquesta setmana què vol dir perdre . Per començar, a les criatures els costa acceptar perdre. "Els pares tampoc no hi ajudem gaire perquè els deixem guanyar quan juguem junts al que sigui". Per continuar, si ets del Barça, vas de triomf en triomf, o de copa en copa, com diu el Luca.

Per tot plegat, el Luca va plorar dissabte: "Estava molt decebut, perquè teníem la Lliga davant dels nassos i la vaig veure desaparèixer de cop", diu. El petit filòsof, de 9 anys, continua parlant: "Els pares em diuen que no m'amoïni, que així és el futbol, i la vida. També em comenten que el Barça ha fet coses molt bones durant tots aquests anys i que també tenen dret a perdre".

Per la seva banda, la mare del Luca, la Marta Roig, feia unes setmanes que advertia el Luca que el temps que estaven vivint amb el Barça era màgic. "Jo li explicava que abans no era així, que no sempre guanyaven, i que no passava res, que jo continuava sent del Barça igualment". La Marta insistia amb les frases perquè intuïa la passió i la il·lusió del Luca pels seus jugadors culers. "Tinc la sensació que tampoc no em feia gaire cas, però potser sí, perquè dimarts, quan va acabar el partit, ell mateix va dir: «Encara ens queda la Copa del Rei»".

Finalment, Carla Galisteo, de gairebé 11 anys, confessa que continua sent del Barça malgrat aquesta setmana de patiment. Ella és culer, i ho ha demostrat sempre que ha calgut, fins i tot anant vestida amb la samarreta del Barça a l'escola, quan hi han d'anar amb uniforme. Amb la faldilla de l'uniforme, i la samarreta del Barça a sobre, ningú no li ha dit mai res. Els professors li han acceptat la seva passió. De la mateixa manera que el pare i el germà petit de Genís Bravo entenen que el Genís sigui del Barça, com la mare. Ho entenen però ells dos són aficionats de l'Espanyol, i no s'ho han passat gens malament aquests últims dies. Això sí, aquesta setmana hi ha hagut un moment en què tots quatre han coincidit: quan van veure perdre el Reial Madrid. La il·lusió infinita que va sentir el Genís gairebé val més que veure guanyar el Barça. "Gairebé", insisteix.

stats