El Barça arrenca el curs amb un entrenador nou. Res d’estrany. Ja comença a ser una tradició. Luis Enrique és el quart preparador en les quatre últimes temporades. El més paradoxal és que el Barça no ha despatxat cap dels místers que l’han precedit. Guardiola es va buidar, Vilanova va haver-ho de deixar i Martino es va rendir al mes de març mentre l’equip li anava caient dels dits.
El Barça, doncs, ha passat de Martino a Martínez sense títols, sense velocitat (ni de cames ni de pilota) i amb un Messi saturat de futbol que arrossega un gran misteri: ningú no sap si tornarà a ser el que era. Només si es recupera el Lionel dels hat tricks i si torna l’obsessió per recuperar ràpid la pilota i per moure-la amb intenció de fer mal, el club podrà col·locar alguna copa a la vitrina. El Barça, doncs, se la juga. Bartomeu encara més. El president, si vol ser reelegit el 2016, sap que depèn d’aquest equip i d’aquest entrenador. Potser per això (i potser perquè la FIFA no permetrà que el club fitxi l’estiu del 2015) ha fet ara la revolució que calia. Un canvi profund com el d’aquest estiu només es pot fer des de la derrota. Ningú no clou un cicle mentre guanya. Ha calgut fer sabatera, i l’adéu de Valdés i Puyol, per fitxar tres porters, dos centrals (per estimular Piqué), apostar per Rafinha i Rakitic (dos dels millor jugadors de l’última Lliga) i gastar-ho tot per un Luis Suárez que arriba amb la Bota d’Or però amb una sanció més que merescuda. A priori, la plantilla és molt millor i més compensada que la d’ara fa un any.
Ara bé, qui guanyarà aquesta Lliga? Em fa l’efecte que no serà per al Barça. De les sis últimes Lligues, el Madrid més car de la història només n’ha guanyat una. Ancelotti, després d’alçar la Supercopa d’Europa, ja s’ha aventurat a dir que han començat un cicle imparable. Potser sí. Si les lesions respecten Cristiano, actualment el futbolista més desequilibrant, aquesta Lliga podria ser blanca. L’Atlètic de Simeone, sense Courtois ni Diego Costa, difícilment repetirà la fiabilitat insòlita del curs passat. El Barça de canvi de cicle, per més gana que porti, es deixarà punts en camps insospitats mentre greixa els automatismes. El Madrid, en canvi, serà complicat que torni a badar i esgarrapi un sol punt de dotze en els enfrontaments contra el Barça i l’Atlètic. Si Florentino s’endugués la Lliga, que li fa molta falta, la guanyaria amb un sol jugador del planter com a titular (Carvajal) i amb un altre d’espanyol -molt espanyol, això sí- (Sergio Ramos). La resta, galàctics i capricis del president. I ho celebraran a la Cibeles, sense esquinçar-se les vestidures per més que, allà, arraconin el planter i decideixen els partits, i els títols, al contraatac.
