4de març del 1973. Tenia 7 anys i era el primer cop que anava al camp del Barça. Gentilesa de la família Iglesias, que, tot i ser culers, eren bones persones. En joc, el lideratge de la Lliga. Era l’Espanyol de Borja, De Felipe, José María i el meu gran ídol, Dani Solsona. Quan faltaven 20 minuts per al final, Roberto Martínez s’escapa, Gallego des de terra talla amb la mà. Penal clar. Recordo el meu sentiment -típic perico- d’aquell moment: disgust pel penal. Fallar-lo era molt pitjor que no haver-lo llançat. Crec que això mateix pensava Glaria quan es va dirigir al punt de penal del gol nord, precisament allà on seia la família Iglesias amb l’amic perico del seu fill Josep. Vaig tenir la sensació que al camp només hi havia Glaria (que moriria massa jove a la carretera) i jo. Va xutar el penal tan malament com va poder. Però Reina tampoc va estar més inspirat. No sé si els companys de localitat dels Iglesias els van perdonar mai el numeret que va muntar el seu convidat. Vam sortir del Nou Camp líders.
28 de març del 1982. Vaig anar al camp del Barça amb tres amics pericos. D’incògnit. Amb les bufandes amagades sota els pantalons. Era l’Espanyol de Custers i Maguregui. Una temporada que va començar malament i va acabar mediocre. El Barça era líder i semblava que no se li podia escapar una Lliga que va acabar perdent. El primer gol d’Urbano el vam celebrar en silenci. Amb el 0-2 de Lauridsen crec que ja no vam poder amagar la nostra ploma periquita. Els insults i mirades posteriors al gol d’Alexanco ho van confirmar. Amb el definitiu 1-3 de Murúa ens vam deixar anar i les bufandes van sortir de l’armari. A la sortida, tot i no haver quedat, ens vam anar trobant molts pericos. Recordo que un d’ells era Joan Collet.
9 de juny del 2007. Impossible d’oblidar. Un concepte: Tamudazo. Un soroll: el cop de puny a la taula de la transmissió de RAC1. Una imatge: Jordi Portabella mirant a l’infinit. Només vaig veure els 10 minuts finals a través dels vidres d’un bar ple de culers. Aquell dia, i per uns anys, vam deixar de ser indiferents als culers (que és el que més mal ens fa) i ens van tornar a tenir mania. Això va ser molt més important que deixar-los sense Lliga.
21 de febrer del 2009. Únic cop a la història de la Lliga que el cuer guanya al camp del primer. L’únic gol que recordo de De la Peña amb el cap. Una vaselina màgica. I una imatge que ocupa un espai central a la paret del meu estudi: lo Pelat amb l’índex als llavis fent callar tot el camp que era un clam amb aquell nostrat “A segunda”.
