MunicDesprés d’un any de documentació amb viatges mensuals a Munic, el periodista Martí Perarnau presenta dijous a Barcelona Herr Pep, el llibre sobre la primera temporada de Guardiola al Bayern explicat des de dins l’equip. En aquesta entrevista, l’autor explica el procés d’escriptura i el contacte que va tenir amb el tècnic.
El llibre Herr Pep és el primer en què Guardiola autoritza un periodista a explicar des de dins la seva feina. Com ho va aconseguir?
El dia en què es va donar a conèixer el fitxatge de Guardiola pel Bayern vaig trucar a una persona de l’entorn de l’entrenador que conec profundament, Manel Estiarte. Li vaig donar l’enhorabona i li vaig fer saber que pensava escriure un llibre sobre la unió d’aquestes dues forces formidables que són el Pep i el Bayern. Al juliol, tots dos van decidir que era un bon moment per fer una excepció en la seva política de portes tancades.
Per què que era un bon moment?
Perquè ja no era al Barça, amb totes les connotacions històriques de ser al seu club de sempre, perquè havia passat un any sabàtic a Nova York en què havia vist des de l’exterior com es valora la seva feina i, segons la meva impressió, perquè va veure que no pot ser dolent que algú expliqui la realitat del seu treball intern en un equip. Va passar que quan Guardiola va decidir obrir la porta jo hi vaig picar.
Si algú altre hi hagués picat no l’hi hauria obert.
El Pep i jo ens coneixíem una mica d’un altre llibre meu, El camí dels campions. A més a més, tenia la confiança de Manel Estiarte. Hi vaig coincidir en els Jocs Olímpics del 1980 a Moscou, ell com a jugador de waterpolo, jo com a saltador d’alçada. Des de llavors ens uneix una profunda amistat. Però quan em vaig decidir a escriure Herr Pep, no sabia com sortiria, tot plegat.
I de cop va poder visitar entrenaments en què no té accés cap periodista. Es va sentir un cos estrany?
Sí, bastant. Sóc molt tímid. Ser-hi em feia sentir molt estressat, perquè no volia molestar. El primer dia que m’hi van deixar entrar em van fer asseure a la banqueta i hi havia Schweinsteiger i Sammer (el director esportiu). Va ser un xoc absolut. Gairebé no m’atrevia ni a respirar. Durant tot l’any he intentat ser un arbre més del paisatge del Bayern. Als entrenaments no vaig treure mai ni un bloc de notes ni una càmera. En acabar, corria cap a l’hotel per escriure tot el que havia retingut al cap.
Com van reaccionar els jugadors?
Són gent molt amable, oberta i tranquil·la. Els que al principi no sabien què feia eren simplement molt educats amb mi. Tots s’ho van prendre de manera molt natural. Ningú em va fer mala cara.
I què va dir oficialment el Bayern?
Al capdavall, va ser un projecte beneït pel tècnic, i el club va entendre-ho sense inconvenients en veure que la meva actitud no era ni exhibir ni filtrar res. El club no em va posar cap condició i jo tampoc m’he autocensurat a l’hora d’escriure.
Potser els temes més delicats que parlava amb Guardiola tenien més a veure amb el Barça que amb el Bayern.
No gaire. En Pep és extremadament culer i té una peculiaritat molt forta: sempre mira endavant, i no enrere. Va marxar del Barça per la raó que ja va explicar: pel desgast. No hi va haver res més, malgrat tantes i tantes teories que s’han dit. A més, després de quatre anys històrics i gloriosos no tindria cap sentit caure en petiteses perquè hi va haver alguna cosa que no va ser prou bona.
Què ha descobert de Guardiola?
He tingut la sort de veure’l en diferents situacions i per això puc dir rotundament que és una gran persona. Això ho he vist per com tracta els seus jugadors, els seus caps, el seu equip de treball i els aficionats, en els bons moments i, sobretot, en els dolents.
Quan ha disfrutat més amb ell?
Abans dels partits, Guardiola està molt concentrat en ell mateix. Després és com un huracà que explica tot el que no ha dit i que reviu el partit.
Acabi la frase: “El Bayern per a Pep està significant...”
…la seva maduresa com a entrenador. Ja era un entrenador grandiós, i està madurant molt ràpidament a Munic en tots els aspectes.
