Publicitat
Publicitat

TENIS - WIMBLEDON

Així és Wimbledon, el Grand Slam més tradicional

'Middle Sunday', maduixes amb nata i ràdio pròpia

A la pista central de Roland Garros hi ha unes grans insígnies de BNP Paribas, l'entitat financera que patrocina el torneig. Al US Open és JP Morgan Chase qui monopolitza les tanques de les instal·lacions, mentre que a Austràlia el fabricant automobilístic Kia ocupa els voltants de la pista central. Seguint aquesta sèrie, Wimbledon, el Grand Slam que queda, hauria de tenir un patrocinador potent per a les seves instal·lacions. De qui es tracta? Doncs no n'hi ha. És un cas únic: les tanques de les pistes són verges. I aquesta és només una de les especificitats d'aquest torneig, el més antic de tot el circuit, ja que es va començar a disputar l'any 1877.

La decisió de no programar partits en el primer diumenge de competició, l'anomenat middle Sunday , també forma part de la idiosincràsia del campionat. Només s'ha hagut de trencar la norma en tres edicions, les dels anys 1901, 1997 i 2004. El causant principal, no cal dir-ho, va ser la pluja que apareix pràcticament cada dia a les instal·lacions de l'All England Tennis Club. Per això és normal veure, a les cues dels espectadors, gent fent equilibris per aguantar el paraigua amb una mà mentre amb l'altra s'empassen les maduixes amb nata, una altra de les marques de la casa. ¿Que la cua és avorrida o que un partit es fa massa llarg? Cap problema: se sintonitza Radio Wimbledon, l'emissora que es posa en marxa exclusivament durant el torneig i que es pot escoltar des del divendres anterior a l'inici fins al dia de la final.

Fins i tot triar els nois i noies aplegapilotes és un procés primmirat en l'únic Grand Slam que es juga sobre gespa i l'únic en què els jugadors estan obligats a jugar vestits de blanc. Primers els directors fan una preselecció de 600 joves que tenen aptituds per recollir les pilotes als jugadors que participen en el torneig, i després en fan una segona tria perquè la xifra es quedi en 250.

Un toc monàrquic

Les seves evolucions sempre les segueixen de prop els membres de la família reial anglesa, assídua a les rondes finals. El trofeu l'acostuma a entregar el duc de Kent, president de les instal·lacions de Wimbledon, en presència de la crème de la crème de l'alt a societat londinenca.

Més enllà de la pompa que envolta l'últim dia de competició, és innegable que per a qualsevol jugador és bestial viure una final de Wimbledon. Poc abans de trepitjar la gespa es trobarà amb uns versos de Rudyard Kipling que diuen: "Si pots conèixer el triomf i la derrota, i tractar de la mateixa manera aquests dos impostors..." Sens dubte, els que han sabut entendre millor aquests versos han estat Pete Sampras i William Renshaw, tots dos amb set corones a Londres. El temple etern del tenis mundial.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT