No m’agrada com balla Neymar. I no parlo dels vídeos que penja a les xarxes socials, ni les festes a Sutton. Parlo dels balls de Neymar sobre la gespa, aturat, movent el maluc i les cames exageradament, sense moure’s de lloc, com va tornar a fer ahir al principi de la segona meitat. En aquestes jugades a Neymar li sobra ritme, i cada vegada que allarga el pas sense intenció futbolística el ritme col·lectiu se’n ressent i l’equip perd el compàs que demana Luis Enrique. També ho feia un altre il·lustre brasiler, Ronaldinho, però aquell era el seu Barça, el que es movia al seu ritme. Avui, quan la pilota arriba a tres quarts de camp, el Barça viu del vertigen de Messi.Neymar és un crac. És un dels millors futbolistes del món, i encara creixerà més si segueix amb els peus a terra. Aquest any, amb el nou sistema del tècnic asturià, amb els atacants junts per dins, Neymar se sent més còmode. Juga a prop de Messi, una cosa que va suplicar una vegada i una altra la temporada passada. Als primers minuts del partit d’ahir, el brasiler i l’argentí van tornar a evidenciar la seva sintonia, s’entenen a mesura que s’acosten i comparteixen àrea d’influència.
Neymar, a més, domina un registre imprescindible per a aquest Barça. Atacar a l’espai, buscar la profunditat. Amb Messi per darrere i un Barça més vertical, aprofitar aquesta qualitat dóna fruits, com es va demostrar en el primer gol contra l’Athletic i en la jugada del primer temps contra l’Apoel, quan l’argentí va acabar rematant fort contra Urko Pardo.
El Barça acostuma a atacar sempre contra equips parapetats a la seva porteria, sense espais, on les combinacions han de ser vertiginoses i precises. Aquí és on es perd a vegades Neymar, que s’agrada, que trenca el ritme de circulació per ballar sobre la pilota o fer un, dos, tres tocs més dels que toquen. Messi sempre accelera, rep en carrera i busca la porteria contrària, l’associació amb el company, com una exhalació. Aquest ha sigut el camí.
Hi ha moltes maneres d’alentir el joc. Iniesta també ho fa, però amb intenció, per donar la pausa necessària que requereix l’atac, deixar respirar per sortir en tromba quan toca. Els balls de Neymar són un detall, un aspecte del joc fàcil de polir, que no s’entén com a falta de respecte pel rival com alguns assenyalen. No. És futbol, artificiós, barroc, però futbol. Al Brasil funciona, aquí no, perquè aquest Barça balla a un altre ritme.
