Un bon dia de principis de juliol del 2003, en aquelles primeres reunions, enmig de l’eufòria, l’aleshores vicepresident econòmic, Ferran Soriano, va proposar als seus nous companys de junta la iniciativa de depreciar el valor comptable de la plantilla. Això, com a mínim, és el que es desprèn de la declaració del president Rosell davant el jutge en el procés d’acció de responsabilitat que s’està celebrant aquests dies. Rosell ha dit al jutge que van “clavar” el que ell mateix i el secretari tècnic d’aquella època, Txiki Begiristain, van deixar escrit en l’informe: només van treure un pessic de Riquelme, la resta de jugadors van marxar a cost zero. Els esdeveniments que han seguit els coneixem tots. El 2010 es va produir una versió 2.0 que ens ha portat fins al que vivim aquests dies. Avui experimentarem la tercera jornada en què els perits d’un bàndol i de l’altre combaten per imposar la seva interpretació de la realitat comptable al cervell del jutge.
L’equip de govern actual valora la jurisprudència que deixaria una sentència de culpabilitat sobre Laporta i els seus directius. Combinada, diuen, amb les obligacions financeres instal·lades en els estatuts des de la darrera remodelació, cap més president s’atrevirà a fer frivolitats amb els números. ¿Això deixa la porta tancada perquè una futura junta sorgida d’una victòria electoral no actuï mirant el retrovisor comptable com les del 2003 o les del 2010? La resposta a aquesta pregunta clarament és negativa. Si alguna cosa hem après de les eternes declaracions d’experts en la matèria davant del jutge és que amb un balanç comptable es poden demostrar milers de realitats diferents. I que un relat coherent sobre un document d’Excel ben estructurat, havent gastat en auditors, advocats i pèrits, et permet engegar un procés que acaba al jutjat. Sempre hi haurà una escletxa.
Imaginem-nos ara el candidat que acaba de ser nomenat president el 2016, el 2022 o quan Bartomeu decideixi plegar. L’home (o la dona) governarà un grup que haurà avalat una quantitat insultant amb el seu patrimoni. Sempre tindrà algú, potser el vicepresident econòmic, que li oferirà la via de mirar enrere, fer números, reformular els comptes i treure’s passiu de sobre per començar. La interpretació comptable ho permet. A més, ja hi haurà dos precedents. Això sí, que no busquin el jutge Martínez Borrego, perquè nosaltres ja hi estem immunitzats però l’esforç per trobar sentit al circ sobre el qual estem asseguts ha de deixar exhausta una personal normal.
