La primavera del 2007, en plena autocomplaença de l’època Rijkaard, una persona que manava molt al Barça em va telefonar i em va explicar que era priotari que Thiago Motta abandonés el club. El migcampista, que havia arribat a La Masia als 17 anys, no era només una mala companyia per a Ronaldinho i un mal exemple per a un Messi que li feia molt cas, sinó que, qualsevol dia, després d’un partit, en un control, podia donar-nos un disgust. La filtració no va ser més explícita, ni ganes, però ho vaig entendre tot. L’anàlisi que es feia dins del club era que Motta estava, futbolísticament, acabat.
Sabia greu que un jugador del planter, amb tanta alçada i tanta tècnica, dels pocs que rascaven quan calia (i de vegades quan no calia), hagués de fer la fi del cagaelàstics i anar desapareixent del món del futbol. El brasiler tenia 25 anys i, de cop i volta, era una xacra que no servia. Motta, que va ficar cullerada en la falsa reconciliació entre Ronaldinho i Eto’o, havia de sortir per la porta del darrere i, estant així les coses, va demanar la carta de llibertat per poder fitxar per un altre club. No. El Barça no l’hi va posar fàcil i el xoc de trens entre club i jugador era, cada dia, a les pàgines dels diaris. Fins a l’últim dia del mercat d’agost no se’l va deixar escapar. El Barça -sempre hem sabut vendre- el va traspassar a l’Atlètic de Madrid per un milió d’euros. Va jugar poc i, amb humilitat, se’n va anar al calcio, on, per un ritme més lent de pilota i pel remarcable joc de colzes, es va fer un nom al Genoa. D’allà, a l’Inter de Milà, on va tornar a retrobar el seu millor futbol i, sent un jugador fonamental per a Mourinho, va tornar a guanyar la Champions que ja s’havia endut amb el Barça.
Un cop ja al PSG, per un traspàs de 10 milions, el futbolista és el pulmó d’un equip d’estrelles. Era imprescindible per a Ancelotti i ara és clau per a Laurent Blanc. Ahir el jugador sorgit de La Masia ens va fer anar de corcoll i va tapar tots els forats. En un partit boig va ser el més savi. En un partit espectacular va ser el millor. Per intensitat, concentració i precisió es va cruspir, amb tres queixalades, Busquets, Rakitic i Iniesta. Personalment, me n’alegro per ell, que, en absència d’Ibrahimovic, ja és el capità d’un equip que aquest any pot arribar molt lluny a Europa. De moment, els parisencs se situen líders de grup i el Barça, que ahir va sortir badoc, continua tenint la sort que els altres rivals sempre empaten els seus partits. I que duri.
