Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

'True Colours'

Una de les regles d'or que ha d'assumir algú que desitja orientar-se cap a l'exercici del periodisme és que la nostra és una feina pública, de cara al públic i de servei públic, independentment del mitjà on treballem. Per tant, és una feina subjecta a les opinions dels lectors, oients i teleespectadors que ens trien però a la llar dels quals també entrem furtivament. Però convindrem que sovint aquesta opinió s'emet basant-se només en el que rep immediatament l'espectador i amb un desconeixement important o total del procés, les rutines i les dificultats que marquen l'elaboració del contingut. Amb tot, el feedback s'agraeix perquè, passat pel sedàs (i no per treure'n la part crítica, al contrari), sempre conté un argument de fons que ens ajuda a millorar. El que inquieta més, però, és constatar un mal costum que gran part dels espectadors apliquen sobre els comentaristes. Cal adjudicar-los un color. És utòpic acceptar que, simplement, expliquin i interpretin. Es posa en qüestió el bagatge professional i formatiu del locutor, es dóna per fet que es passa l'honestedat per on li cap i que transporta a l'aire una hipotètica preferència per algun dels contendents. Que la pot tenir, però... per què estan tan segurs que l'han de filtrar al comentari quan seria una pràctica contrària a una feina honesta?

Les víctimes són, sovint, els comentaristes o narradors que, per l'àmbit de l'emissora, s'ocupen de diversos equips: el públic els adjudica el carnet de soci VIP de tots. Però no són els únics. Els que, pel posicionament o l'àmbit de l'empresa, es vinculen a un equip concret, reben acusacions d'"anti" quan fan alguna valoració amb la qual el receptor (o el club) discrepa. Quina paradoxa: dur al cor l'escut del màxim rival i, en realitat, no poder trepitjar tranquil el seu estadi perquè, per al seu seguidor, ets de l'altre. I tampoc és un fenomen nou. Sergi Mas, dialogant sobre el tema, revela: "A Fernández Abajo, que entrava igual al camp del Barça i al de l'Espanyol i amb qui vaig treballar, li cronometraven els goool i li retreien que feia més llargs els del Barça. I era perico".

Mas és honest. Mai ha amagat la samarreta, però ha narrat i ha parlat de tothom. I els seus programes han recollit una audiència multicolor. Però acordem que "aquest és un país d'etiquetes". "Som llatins: canviem d'opinió fàcilment i sintetitzem en calent sense qüestionar res. L'únic matís: ostres, aquest és culer, però quines hòsties fot". Josep Maria Deu ha tastat les transmissions "de club" i la versatilitat de GolT. "Pretenc ser honest", diu. "Per exemple, en el gol anul·lat al Barça a Pamplona, no sóc capaç de veure si Sergi Roberto toca la pilota. Però està clar que va d'un pèl. I aquest pèl és el que condiciona el relat. Ara sembla haver-hi una competició en els mitjans per veure qui és més d'un club, quan abans era secret. Crec que és compatible ser d'un equip i ser honest: però sempre hi ha el posicionament de l'espectador i la distorsió que això li comporta".

Àxel Torres recull aquest últim punt: "L'aficionat veu el partit des d'una perspectiva de nosaltres contra ells. Quan aquest aficionat escolta un narrador que no forma part del nosaltres, entén que passa directament a formar part d'ells". Torres, expert en futbol internacional, va fer una declaració d'intencions via Twitter de la qual no es penedeix però que ha sigut inútil: continua rebent comentaris vidriòlics, entre els quals adjudicar-li una animadversió cap a l'Uruguai només per dir: "A l'última Copa Amèrica, la selecció no m'agradava ni estilísticament ni tàcticament". Amb Lluís Izquierdo, també a GolT, "convenim que el fet que els diaris esportius siguin de club" no ajuda. Entén una premsa propera però no servil. I parla de prejudicis: "He treballat molts anys a Catalunya i en català. I quan canto gols del rival del Barça en castellà, em diuen madridista. Però sovint llegeixo que sóc culer". Conclusió i concepte, unànime en la defensa i en l'aplicació: honestedat.

Mentrestant, els comentaristes continuaran aplicant una regla vella i efectiva. Busqueu al Twitter el nom d'Adolfo Barbero, el company de Canal+ que va comentar l'Osasuna- Barça. En una piulada, un l'anomena Ultra Ser, fent un joc de paraules amb l'emissora del mateix grup empresarial i els radicals blancs. I en la següent: " [Barbero] está más disgustado que Pep por el estado del campo. Su Barça no puede tocar ". Posaria la mà al foc que Barbero va marxar a casa tranquil, i no només perquè no tingui Twitter.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT