BARÇA
Esports 23/05/2015

Les converses amb l'àvia de Xavi

El luxe de Doha no tindrà res a veure amb els inicis del futbolista de Terrassa

Albert Llimós
3 min
Presentació de la plantilla la temporada 1999-2000. EFE

BarcelonaA la Maria Mercè la desesperava. Molts dies el taxi del club passava per Terrassa sense ell. Com tantes i tantes vegades, preferia els ferrocarrils per anar-se’n a Rubí tot sol i seguir contemplant com la pilota rodava i rodava. No importava que fos rigorós hivern o el temptador estiu, ni tampoc la reprimenda de la mare preocupada per l’absència del fill adolescent. Amb tretze anys, sortia de La Masia a la tarda, després d’acabar els deures, i se n’anava fins al camp del Rubí, on el Joaquim començava a donar indicacions als seus jugadors. Tot i jugar al planter del Barça, malgrat ser l’enveja dels amics, Xavi creixia com a futbolista al costat del seu pare. Els seus ulls es van convertir en privilegiats gràcies a la feina dels entrenadors del planter del Barça, però també en camps de Tercera, on Xavi estudiava els moviments dels jugadors rivals, fent d’analista i entrenador per al seu pare, tècnic del Rubí.

Els caps de setmana es repetia la història. Mentre els amics descobrien els secrets de l’adolescència, Xavi acompanyava el Joaquim pels camps polsegosos de Catalunya. El que llavors, amb tretze o catorze anys, feia acompanyant el seu pare ho ha fet a través de la televisió durant tota la seva carrera. A Xavi no només li agrada jugar, gaudeix interpretant partits, buscant explicacions a un joc al qual ell ha imprès un segell particular: els seus 17 anys al Camp Nou s’han convertit en símbol d’una manera d’entendre i viure el futbol. No importa que sigui un partit del Llagostera o del Newcastle, del Racing o del Palerm, ell s’enganxa a la pantalla per perfeccionar una mirada ja privilegiada dins d’aquest esport. Xavi viu el futbol acaronant la pilota amb les pròpies botes, amarant-se constantment d’imatges del joc, sigui quin sigui l’escenari. El futbol sempre és futbol. Tot i ser un admirador confés de Michael Laudrup, mai en va demanar samarretes ni pòsters als seus pares, ja que mai ha sigut mitòman, sinó un meticulós estudiós del futbol en totes les seves expressions. De fet, l’única samarreta que va competir amb la del Barça durant la seva adolescència va ser la d’Irlanda del Nord. La va portar el seu pare de la final de Wembley del 92.

El Camp Nou va acomiadar contra el Deportivo un dels seus jugadors més emblemàtics de tots els temps. Després d’aixecar 23 títols –8 Lligues i 3 Champions–, i a l’espera de tancar la seva etapa com a jugador amb una nova Copa i una nova Champions, Xavi marxarà aquest estiu cap a Qatar. Ho farà acompanyat de tota la família, de la seva dona, Núria, dels pares i els germans, per tancar la seva llarga carrera en un país exòtic, allunyat de la pressió asfixiant d’un club que el va acollir l’any 1991.

Aquest cop hi haurà punt final. A la tercera serà la vençuda, després de dos intents fallits. L’any passat va estar a un pas d’anticipar el seu adéu, també amb destí al Pròxim Orient, i, quan tot just començava al primer equip, quan el Barça era un club perdedor, va estar a punt de saltar a Itàlia i acceptar l’oferta temptadora del llavors totpoderós Milan. La mare, la Maria Mercè, la que patia els viatges solitaris de Xavi fins a Rubí, va ser qui el va convèncer per quedar-se a Barcelona. Ella sabia que l’oportunitat arribaria. I no es va equivocar. Després de molts anys sent un jugador més dins de l’equip va arribar el 2008. Amb Luis Aragonés a la selecció espanyola i Pep Guardiola al Barça, Xavi es va convertir en peça clau d’un nou futbol que va meravellar Europa, i del qual ell era el màxim exponent, la figura que millor representava el futbol de toc que tothom aplaudia. Xavi va guanyar-ho tot, inclosos un Mundial i dues Eurocopes, i la seva imatge al costat d’Iniesta i Messi copant el podi de la Pilota d’Or l’any 2010 és la millor representació d’una generació de futbolistes únics.

El luxe de Doha no tindrà res a veure amb els inicis a Terrassa. Durant molts anys va compartir llitera amb la seva germana, l’Ariadna. Quan ella es va fer gran i necessitava el seu espai, la seva intimitat, ell va decidir seguir compartint habitació. En aquest cas, amb la seva àvia. El pis que tenien el Joaquim i la Maria Mercè a Terrassa tenia quatre habitacions, hi havia la possibilitat de buscar alternatives, però Xavi no va tenir inconvenient a conviure durant un temps amb la més gran de la família. A altes hores de la nit, quan tornava a casa després de jugar, el xiuxiueig de Xavi i l’àvia trencava el silenci de la casa per parlar, esclar, de futbol.

stats