Ara fa un any el Barça va guanyar per 0-4 al camp del Rayo Vallecano però va perdre la possessió de la pilota. L’equip entrenat per Paco Jémez va aconseguir el control de la pilota només per uns segons de diferència. Aquella pèrdua de possessió va originar un debat per moments lúcid però en altres ridícul. Un debat per moments ben argumentat i en altres demagògic. La mateixa estadística va servir per intentar entendre com jugava el Barça però també va ser elevada a manament sagrat, com si perdre la possessió fos un pecat imperdonable. Aquell dia Gerardo Martino, que acabava de tornar de Rosario, on havia enterrat el seu pare, per poder dirigir l’equip, es va sentir menystingut. Va adonar-se que entendre el barcelonisme seria ben complicat.
El Barça va perdre la possessió a Vallecas i, coses de la vida, aquell encara és l’únic partit en vuit anys en què es va perdre la pilota. Va ser un partit especial, encara que fos per uns segons. El barcelonisme va iniciar un debat en què tothom es va tacar de fang. Periodistes, aficionats o jugadors en conferència de premsa. Martino va mirar les estadístiques per demostrar que, en global, el seu equip tenia una mitjana de possessió de la pilota similar a la de l’equip de Tito Vilanova. Algú va dir que aquell debat era un presa de pèl. D’altres, que darrere d’aquella estadística s’hi amagava un entrenador incapacitat per entrenar el Barça. D’altres van perdre els papers en afirmar que Martino no s’estimava l’estil blaugrana i el volia canviar.
El Barça fa anys que ha deixat de ser un club normal. Ho va guanyar tot jugant d’una manera angelical i ara tot s’analitza amb lupa. De vegades una persona arriba a un equip de futbol, un país o una empresa i en canvia la història. Creant un nou lèxic i nous debats. Guardiola va guanyar-ho tot i encara ara parlem de “falsos nous ” o de la famosa possessió sense fer el pas endavant que Guardiola sí que busca fer al Bayern, on experimenta. Orfes de Guardiola, vam criticar sense pietat un Martino que tenia raons per tornar a casa emprenyat.
Ara, una cosa és que es fos cruel amb Martino aquell cap de setmana i una altra de ben diferent si ell era l’home ideal per dirigir el Barça. Ni es va ser just, ni Rosell la va encertar amb Martino. Li va faltar encert per dirigir el Barça, un club per moments cruel. ¿O no es va ser cruel amb Txigrinski per un sol partit? ¿O no és cruel veure jutjats alguns directius de l’època Laporta que poca responsabilitat tenien? ¿O no va ser cruel aquell gol mal anul·lat a Bojan contra l’Inter? L’esport de primer nivell cada dia és més exigent. I més cruel. Només els millors sobreviuen. És la selva.
