L’Espanyol està a la cua de la classificació per mèrits propis. No es tracta de buscar excuses. Però ser mal estudiant no és incompatible amb el fet que el professor et tingui mania. Fill meu, repetiràs curs perquè no t’has esforçat prou. Ara bé, després de diverses reunions amb el teu mestre, t’he de donar la raó: et tenia mania.
En el cas dels àrbitres costa veure la frontera entre la incompetència i la mala fe. Però, amb l’Espanyol, i després de 40 anys de veure gairebé tots el partits, em permeto afirmar (tranquil·lament, sense alçar la veu però amb convicció) que els àrbitres no ens estimen. Per què? He trobat, des d’una vocació de racionalitat, sis motius.
Per petits. Som un club petit econòmicament i socialment. En cas de dubte, l’opció sempre és beneficiar el gran: l’impacte d’un error en un cas o l’altre és incomparable. Expulsar Arbilla és expulsar un jugador anònim. Expulsar Alves o Cristiano és expulsar un personatge dels diaris esportius i de les revistes del cor.
Per rebels. En el principal conflicte del futbol espanyol (el repartiment dels drets televisius) l’Espanyol és dels clubs que més han aixecat la veu contra. Forma part del grup dels díscols. El perfil dels dirigents de la LFP i de la Federació de Futbol conviden a pensar en represàlies sense ser paranoic.
Per civilitzats. Al camp de l’Espanyol hi anem pocs. I molts marxen abans d’hora per no trobar trànsit. Som una afició que no intimida. Es queixen pocs i d’esma. A mi ja m’està bé, però desgraciadament els àrbitres ho aprofiten.
Per superbs. Som petits però reivindiquem ser un dels grans. Per història, per trajectòria. Entenc que això pot ser vist com una mostra de supèrbia. Tot i ja no viure a Sarrià, els aires de l’ upper encara ens identifiquen. Això no sempre agrada.
Per apàtrides. La majoria d’equips de Primera són de ciutats més petites que la nostra. Però tenen les forces vives de la ciutat i de la comunitat autònoma al darrere. Quan el club se sent castigat, la ciutat se sent castigada. L’Espanyol només ens té a nosaltres.
Per catalans. Especialment en un moment com aquest des d’Espanya no ens estimen gaire. I, tot i que el pes simbòlic el té el Barça, no podem oblidar que el club blaugrana és el segon equip dels espanyols. En canvi, la gran majoria de pericos som catalans. El Barça és com La Caixa: molt catalana i molt espanyola. I amb ells no s’hi atreveixen. Nosaltres som la petita cava afectada per l’estúpid boicot comercial. En fem menys bandera però en sortim més perjudicats.
