Publicitat
Publicitat

La seguretat en la possessió permet al Barça pressionar bé i viure tranquil al darrere

Quan atacar amb ordre és la clau de tot

Un sistema de joc és una partitura que s'interpreta d'una manera o una altra en funció dels músics que la toquen, la manera com el públic (o rival) hi interacciona i l'entorn en què s'exhibeix. Ahir el Barça va repetir el 3-4-3 de Mestalla, però en un escenari en el qual la música li sona més natural, al Camp Nou, i amb intèrprets substancialment diferents. Guardiola va apostar per Thiago en lloc de Keita al rombe central i va donar l'extrem a Villa per deixar Alves com a lateral, amb la conseqüent reubicació de Mascherano a l'eix de la defensa en detriment de Puyol. Al davant, Manzano va ser més tou que Emery en el seu plantejament, i els matalassers mai van fer sentir incòmode un Barça que va tocar la pilota amb ordre, paciència i verticalitat.

Atacar bé, defensar millor

Guardiola viu obsessionat a corregir els mecanismes ofensius de l'equip perquè el seu Barça ataqui cada dia millor. Quan tothom recorda el patiment dels blaugranes amb les entremaliadures de Mathieu i Soldado i busca culpables en la línia defensiva, el tècnic mira l'atac i imagina nous moviments. Ahir els blaugranes, sobre el mateix punt de partida que a València, van saber ocupar més bé els passadissos interiors, l'espai entre línies i l'esquena de la defensa rival, i van combinar més segurs, més sobris que a Mestalla. Que Thiago, i no Keita, fos un dels futbolistes que entrés en joc en les triangulacions al mig del camp hi té molt a veure perquè va deixar més clara la tasca de Busquets com a migcentre i va alliberar Cesc d'haver d'ajudar en la base de la jugada.

La conseqüència d'aquest repartiment més natural de tasques no només van ser tres gols en 26 minuts davant d'un gran d'equip com l'Atlètic de Madrid, sinó unes transicions atac-defensa fluïdes i de menys desgast, i un replegament fins i tot tranquil. La defensa de tres no va ser aquell forat temerari de Mestalla, sinó que va ser una muralla impossible de passar per a Falcao i companyia. Tampoc va patir gaire el Barça en la segona meitat, quan, amb tot decidit, Guardiola va donar minuts a Piqué i va recuperar l'habitual defensa de quatre.

Verticalitat i pressió

L'ordre ofensiu dels blaugranes els va permetre donar el ritme de sempre a la fase ofensiva i les possessions van ser molt més llargues que contra el València. El fet que tothom estigués a lloc va assegurar les passades, com també el treball de pressió sobre la pèrdua.

La intensitat del Barça durant els 90 minuts va ser altíssima, però sobretot en els primers 45, que van ser una exhibició. Mascherano a l'eix de la defensa va moure's amb autoritat a les cobertures, contundent al tall, sense una línia de banda a prop que el limités i el posés en evidència com a València. Alves i Abidal van ser dos laterals atrevits que van saber avançar les línies per ajudar l'equip a pressionar quan Pedro i Villa collaven a les bandes. Cesc, ben a prop de Messi, va mantenir la seva doble identitat, mig La Masia, mig Premier.

Els extrems del Barça van aprofitar-se del millor joc posicional col·lectiu i van recuperar la seva versió més pura, més ampla, més vertical, més al límit del fora de joc. Profunds i oberts, Villa i Pedro van ser claus, i, del seu saber esperar, va viure Messi, recargolat, punyent i brillant en les conduccions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT