El futbol no són els jugadors. És la suma entre les seves capacitats i els conceptes de joc. I, rematant-ho tot, Leo Messi. L'argentí segueix movent-se al marge de la pissarra, entre l'instint, el desig, l'aparent anarquia i un talent innat que, ahir, li va permetre veure de reüll la incorporació de Xavi per regalar-li un gol amb el cap, intuir un mal refús de la defensa andalusa per caçar amb l'interior del peu una centrada passada per fer el 2-0, improvisar una vaselina majestuosa, la del 3-2, en el moment més dramàtic, quan el Granada començava a plantar cara a un equip blaugrana que s'havia relaxat abans d'hora, i sentenciar, amb sang freda, amb el 5-2 final.
Tots i cadascun dels moviments de l'argentí segueixen una lògica a part, una línia paral·lela al joc. Per això, en el segon gol, ell comença la jugada al cercle central, al costat dels centrals, com si no tingués cap intenció d'arribar al remat. O com si sabés que la jugada l'esperaria.
Una alineació que condiciona
Guardiola va sortir ahir amb Keita de mig centre, dos extrems (Cuenca i Alexis) amb funcions pures d'homes de banda i un teòric 4-3-3 com a dibuix de referència. Sense estar gaire pressionat per un Granada tímid sense pilota, el Barça va poder sortir amb comoditat a través dels seus dos centrals, Puyol i Piqué (Piqué i Mascherano després de la lesió d'Adriano), que rebien l'ajuda de Keita. El malià s'incrustava entre ells per oxigenar l'inici de la jugada, que rebia també el suport de Xavi. Entre els quatre traslladaven la pilota al camp del Granada amb facilitat i, des d'allà, començaven a moure-la a un ritme frenètic. Alves i Adriano (Puyol) van ocupar de seguida posicions avançades, a l'altura dels migcampistes, i més en profunditat Cuenca i Alexis esperaven el seu torn per participar, enganxats al seu lateral. Les opcions de passada exterior eren moltes i variades, tant amb diagonals directes als extrems com en curt als laterals, per conservar la pilota i seguir construint l'atac amb seguretat.
La conseqüència d'aquesta disposició era una defensa del Granada estirada en llargada i amplària que, pendent de tallar les alternatives per fora, es va veure incapaç de tapar la frontal de l'àrea, la zona on els homes de segona fila del Barça apareixien per rematar les jugades que, sobretot Cuenca, generava amb els seus desbordaments en banda.
Obligats a una reacció accelerada
El partit semblava haver quedat resolt amb el 2-0 al descans, però la lesió d'Adriano i una certa desconnexió en les transicions van fer patir el Barça, que va perdre el poder posicional que havia tingut durant el primer temps. L'encert de jugar obert i estirat va passar a ser un problema. Quan el Granada aconseguia recuperar una pilota ja no trobava la mateixa reacció blaugrana i, més valent en atac amb el marcador en contra, podia traçar algun contraatac perillós. De fet, en van fer més d'un parell, però en dues arribades van empatar.
L'entrada de Tello per Alexis i alguna circulació llarga i segura del Barça després del 3-2 de Messi va saber calmar els ànims i va permetre als blaugranes tornar a rondar la porteria rival. Fruit d'aquesta reacció, d'aquest tornar a prémer l'accelerador, va tornar a aparèixer la versió més agressiva del Barça.
