Publicitat
Publicitat

LA VOLTETA MÀGICA

Entre el cel i l'infern

El més fascinant de qualsevol Barça-Madrid és que obliga tots dos equips a deixar les ambigüitats i posar les cartes sobre la taula. El partit estrany i esquizofrènic de dimecres passat deixa lloc a la interpretació lliure i serà un terreny adobat tant per als pessimistes recalcitrants com per als optimistes més irreductibles. Trïi el seu grup preferit i vagi directament a alimentar les seves altes o baixes passions.

L'infern

Una mala victòria. Es confirma que la victòria in extremis i injusta al Reyno de Navarra no va ser un bon negoci de cara al Bernabéu. Els jugadors en van fer una lectura equivocada, no van fer l'autocrítica esperable i van sortir al Bernabéu exactament amb els mateixos símptomes: una altra crisi de concentració, més errades impròpies i un cert aire de suficiència a la primera mitja hora, com si ja haguessin guanyat abans de sortir. Comença a ser inquietant que s'ensopegui exactament amb la mateixa pedra amb tants pocs dies de diferència.

Les factures de 'la roja'. El baix rendiment d'Iniesta a Pamplona, i de Busquets, Piqué i Xavi a Madrid, fan pensar que les victòries amb la selecció no són innòcues. Tenen un cost, i la factura sempre acaba arribant. El desgast físic i mental que provoquen és tan gran que el Barça necessàriament en paga les conseqüències. Farien bé de prendre'n nota els qui ens venen que els títols nacionals beneficien el Barça: la tesi ja no s'aguanta.

El Madrid s'escapa viu. Abans de la cita del Bernabéu, el Barça tenia el Madrid tocat, a 5 punts, el vestidor dividit i a punt per infligir-li un cop molt dolorós. Però l'equip de Tito Vilanova va deixar escapar una gran oportunitat de deixar malferit el Madrid, de la mateixa manera que l'any passat es va deixar perdre una ocasió única de provocar-li una crisi de conseqüències imprevisibles. La sensació és que el Madrid té un instint especial de supervivència o el Barça una incapacitat endèmica per rematar-lo.

El purgatori

Tito Vilanova. En aquest inici de temporada ha demostrat que és capaç de reaccionar amb audàcia quan el joc s'encalla i que sap moure les peces bé i de pressa. Evidentment coneix el model i el respecta. Però encara genera dubtes sobre si ha confós el continuisme amb l'immobilisme: no ha fitxat ni ha tocat cap peça a la defensa i la davantera, les dues línies que generen més incertesa, i el joc de l'equip no mostra de moment cap símptoma d'evolució.

'Alvesdependència'. Alves és una de les peces claus i es fa enyorar quan no hi és. No és la primera vegada que el Barça es ressent d'una absència del seu gran lateral dret. Malgrat el bon partit de Montoya, no sembla que hi hagi encara cap alternativa a les eventuals absències del brasiler.

El cel

El Che Guevara del futbol. En plena debacle i quan semblava tot perdut, l'equip es va aferrar al seu joc de sempre com a única taula de salvació. És l'èpica del Barça, que fins i tot en nits horribles com les de dimecres és capaç de mantenir-se fidel a les seves conviccions, com un Che Guevara del futbol, que prefereix morir dret que viure de genolls. A aquest equip el podran guanyar i fins i tot apallissar, però mai res ni ningú aconseguirà que renuncïi a les seves idees.

Song. Va ser valent, ràpid i eficient en els pocs minuts que va jugar. Ho va fer tot bé i amb intel·ligència. Deixa un molt bon gust de boca.

La derrota. Així com a Pamplona la victòria va ser contraproduent, la final de dimecres podria ser una dolça i útil derrota, que obligui per fi a corregir les imperfeccions. Més val perdre un trofeu menor que seguir enganyats.

El Barça s'escapa viu. El Madrid va perdre una oportunitat històrica d'endossar-li una golejada d'escàndol. El pas enrere que va fer el Madrid amb 2 a 0, quan per primera vegada en molts anys tenia el seu rival totalment noquejat, és la prova que Mourinho té una por atàvica al seu rival. Difícilment els tornarà a passar pel davant un tren com el de dimecres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT