La croada personal de Florentino

BarcelonaA les portes d’un nou Madrid-Barça i a recer de l’enrenou generat per l’estrena del documental El Madrid real. La llegenda negra de la glòria blanca emès per TV3, el club blanc ha enviat als seus socis un llistat de símbols que no poden introduir al Santiago Bernabéu. Entre aquests símbols hi ha des d’esvàstiques fins a creus cèltiques passant per banderes preconstitucionals, és a dir, tot un decàleg d’iconografia neofeixista. El text que acompanya la comunicació explicita que la seva exhibició comportarà l’obertura d’expedients disciplinaris i sancions.

La publicitació de l’inventari, de contingut matusser i gràficament exigu, ha creat controvèrsia. Entre les veus crítiques ha destacat la de La Falange, que ha demanat una rectificació al Reial Madrid en constatar que la bandera del partit, vermella i negra amb el jou i les fletxes, apareixia al llistat.

Però, ¿per què ara el Reial Madrid tramet aquesta relació? Els malfiats es pensaran que es tracta d’una operació per fer un rentat d’imatge al club després de la repassada històrica del documental dirigit per Carles Torras. Altres, però, no han dubtat a elogiar el coratge de l’entitat blanca en erigir-se en “el primer club de futbol d’Espanya” que s’ha compromès en la lluita contra la intolerància. Potser són els mateixos que han oblidat la política de tolerància zero implantada per Joan Laporta quan va assumir la presidència del FC Barcelona. Una mesura que en el seu moment tothom va aplaudir però cap equip va secundar.

Els orígens del conflicte

Les motivacions que han dut el Reial Madrid a fer aquest pas, doncs, no tenen res a veure amb la conscienciació ni amb la defensa a ultrança de la igualtat i la tolerància. Les raons que expliquen aquesta obsessió sobtada per perseguir la simbologia que incita a l’odi té l’origen en l’enfrontament personal que des de fa mesos manté Florentino Pérez amb els Ultras Sur, la facció radical de l’afició blanca. Un conflicte que es va iniciar coincidint amb el canvi de lideratge al grup ultra i que es agreujar quan el club va expulsar de l’estadi els radicals. D’aleshores ençà, l’hostilitat ha anat creixent fins a arribar al punt àlgid amb les pintades ofensives que els Ultras Sur van fer a la tomba de la dona de Florentino Pérez, morta el 2012. Aquest episodi va desfermar la ràbia del president blanc, que va decidir eradicar els ultres del Bernabéu.

L’enviament de la relació de símbols prohibits és, doncs, un pas més en la croada que el màxim mandatari del Madrid sosté amb els Ultras Sur. Per això el seu logotip, una destral de doble tall emmarcada en els colors de la bandera espanyola, apareix també a la llista. Un símbol, per cert, referent dels radicals madridistes que reprodueix la labris, una icona utilitzada pels afins del règim feixista grec del general Ioannis Metaxàs.

Un exercici d’amnèsia

Arribats a aquest punt, cal no perdre de vista que els Ultras Sur es van fundar el 1980 i que Florentino Pérez va accedir a la presidència del Reial Madrid el 2000. Des de llavors i fins al 2006, quan va acabar la seva primera etapa al capdavant del club, i entre el 2009 i l’inici de l’enfrontament, Florentino va tolerar els ultres. Aleshores no patia per la imatge de l’entitat tot i les contínues exhibicions de faramalla neonazi a les graderies del Bernabéu i els càntics racistes que proferien. Tampoc patia per incomplir l’article 66 del títol IX de la llei de l’esport que prohibeix des del 1990 l’exhibició de símbols que incitin a la violència.

Ara, en un exercici d’amnèsia, el club blanc sembla que vol esborrar el passat quan, en realitat, ha permès durant aquests anys les activitats dels ultres. Esclar que, quan les víctimes no són els aficionats rivals, ni els immigrants, sinó el president del Reial Madrid, la cosa canvia. Però, posats a treure pit, val més fer-ho amb cara i ulls emulant la campanya contra la discriminació i el racisme Nie Wieder [Mai més] engegada pel Borussia de Dortmund. Això sí que és un exemple.