Publicitat
Publicitat

El primer derbi d’experts en altres derbis

Luis Suárez i Claudio Bravo ja han brillat en altres rivalitats veïnes

Gairebé cada Barça-Espanyol dels últims anys era una repetició entre adults dels derbis viscuts en categories inferiors entre culers i periquitos. Entre els blaugranes, Xavi, Piqué i Iniesta ja sabien el significat de la rivalitat. Contra l’Espanyol havien marcat gols, potser li havien pres algun títol o havien patit una derrota d’aquelles que, emocionalment, feia una mica més de mal que altres. “Al futbol base la Lliga cada any es decideix entre nosaltres, i és una bona rivalitat. Sempre és el rival a batre, i són partits especials”, admetia Marc Bartra. Al bàndol blanc-i-blau, més enllà dels exblaugranes Verdú, Sergio García i Víctor Sánchez, per exemple, altres jugadors com Jordi Amat, Víctor Ruíz, Javi Márquez i Álvaro Vázquez també arribaven al derbi dels grans amb un bon grapat de duels menors acumulats.

Ara no és ben bé així, ja que molts d’aquests protagonistes han marxat. Aquesta temporada, sense comptar la Supercopa de Catalunya de finals d’octubre, serà més aviat un derbi de debutants, de futbolistes que s’estrenen en un enfrontament entre el Barça i l’Espanyol. Però l’ambient, la tensió i l’orgull en joc d’un derbi de màxima rivalitat no els vindrà de nou a les recent incorporacions, perquè la majoria ja saben pel seu currículum futbolístic què significa jugar contra el principal adversari de la ciutat.

A la Lliga, Rakitic, Salva Sevilla i José Alberto Cañas vénen de viure-ho a la capital d’Andalusia entre el Sevilla i el Betis. El croat, que ha marcat tres gols en els vuit enfrontaments contra el Betis, confessava l’any passat que el derbi andalús era “una experiència única” per com el viu el sevillisme, i aquest any ho podrà comparar amb les emocions a Barcelona. Abans ja havia jugat un derbi molt especial a Alemanya, entre el Schalke 04 i el Borussia Dortmund, i el 2010 va marcar el gol del triomf del Schalke.

D’altra banda, Claudio Bravo acumula gairebé una desena de derbis bascos entre la Reial Societat i l’Athletic, tot i que amb poca fortuna, mentre que Jéremy Mathieu n’ha viscut mitja dotzena entre el València i el Llevant, un duel que també va experimentar Caicedo el 2011. En l’última jornada, i després de recuperar sensacions amb un gol contra el conjunt granota, el davanter va admetre que tenia ganes d’estrenar-se contra el Barça. “Serà el meu primer derbi, i pel que expliquen tots al vestidor sé que serà especial”.

Suárez i la piscina davant Moyes

Però és sobretot en les seves experiències lluny de la Lliga on els nous fitxatges d’aquesta temporada han après l’autèntic significat d’un derbi. Luis Suárez i Claudio Bravo han sigut protagonistes principals en els duels a Anglaterra i Xile. Menys lluïts van ser per a Jéremy Mathieu, que va acumular nou derbis de la Garona contra el Girondins en els seus anys al Tolosa, o per a Marc-André ter Stegen, amb tres triomfs en el derbi del Rin davant del Colònia quan vestia la samarreta del Borussia Mönchengladbach. Però en tots dos casos, i comparats amb altres grans rivalitats, són derbis menors i no exclusivament de la mateixa ciutat.

Luis Suárez, de fet, pot presumir de no haver perdut cap derbi ni a la Premier ni a l’Eredivisie. Dels sis derbis de Merseyside que va disputar contra l’Everton en la seva etapa al Liverpool, va guanyar-ne quatre i va empatar-ne dos, amb quatre gols al seu compte particular. En un dels partits, fa dos anys, va protagonitzar una celebració curiosa, un gest que demostra fins a quin punt va entendre el que estava en joc. Després de marcar, el davanter va córrer fins a la banqueta de l’Everton, apartant els companys que se li acostaven per felicitar-lo, i va llançar-se davant del tècnic David Moyes, simulant que es tirava a l’aigua en una piscina. Era la resposta a les declaracions de l’entrenador escocès, que havia criticat la facilitat amb què el golejador es deixava caure a dins de l’àrea.

La ratxa victoriosa en els derbis li venia de l’Eredivisie, on el seu Ajax s’havia imposat en pràcticament tots els clàssics contra el Feyenoord i el PSV Eindhoven -encara que aquests casos fossin rivalitats més pròximes als Barça-Madrid que als Barça-Espanyol-. A Montevideo havia marcat el 2006 en el gran derbi Nacional-Peñarol, en una jugada iniciada amb una falta xutada per Albín, exjugador de l’Espanyol i company seu al Nacional.

També a Sud-amèrica, Claudio Bravo va haver d’esperar a la seva última temporada al Colo-Colo el 2006 per viure el seu gran moment en un derbi contra l’Universidad de Xile (coneguta com La U) en la final del torneig Apertura. Després de quatre anys al primer equip -va debutar amb 19 anys- va viure una d’aquelles nits glorioses d’un porter, una tanda de penals: La U va igualar la final amb un 1-0 en el partit de tornada que neutralitzava el 2-1 de l’anada, i el títol es va decidir des dels onze metres. Després que per als blaus marquessin Salas i Figueroa, i per al Colo-Colo Matías Fernández, Suazo, Fierro i Aceval, Bravo va aturar el definitiu penal al colombià Mayer Candelo. El cafeter va intentar sorprendre el porter amb un llançament a l’estil Panenka, però, ja des de terra i quan semblava que la pilota l’acabaria superant, Bravo va aixecar-se per posar una mà que va impedir que la pilota entrés. Va evitar que la tanda s’allargués i, amb un 4-2 als penals, va donar el títol al seu equip.

Tot i res serà nou, doncs. Els tècnics, Luis Enrique i Sergio, debutaran a la banqueta dels màxims equips, però ja saben com gestionar les emocions de creuaments de la seva etapa de futbolistes.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT