Publicitat
Publicitat

Les eleccions municipals vistes per un perico

Perduda l'esperança d'anar a Europa si no és fent un Erasmus i abans dels balanços i els homenatges ( Ivan, t'estimem ), diumenge hi ha eleccions. Com als polítics els agrada tant fer metàfores futbolístiques, els torno la pilota.

Dels cinc candidats a l'alcaldia de Barcelona, només Hereu i Trias no es presenten, a la seva pàgina web, com a aficionats d'un equip. Hi ha un candidat perico: l'Alberto Fernández. No coincidim en res més. L'únic aspecte positiu que li veig a la seva militància esportiva és que no es repetiran les imatges amb els candidats disfressats al Camp Nou. La seva posició respecte a la immigració és tan perillosa que no em permeto cap comentari que pugui fer pensar que en faig broma.

Xavier Trias crec que és un culer tranquil. És òbviament del Barça i la seva tàctica dels últims dies és la del seu equip en els mals partits: adormir-los una mica perquè el temps juga al seu favor.

Amb Jordi Hereu tinc una anècdota perica. El 26 d'abril del 2007 l'Espanyol jugava el partit d'anada de la semifinal de la UEFA contra el Werder Bremen. A la mateixa hora, al Saló de Cent hi havia un acte que ell presidia i en el qual jo hi era per raons familiars. D'altra banda, estava anunciada la seva presència al Lluís Companys. Durant els parlaments, em vibra el mòbil (gol de Moisés!). L'Alberto Fernández es treu el seu de la butxaca i amaga un mig somriure. Quan Hereu s'acosta a saludar la família de l'homenatjat, li pregunto si se'n va al camp de l'Espanyol i si m'hi pot portar. Per disgust del cap de seguretat em diu que sí, tot i que no em coneix de res. En cotxe oficial, en cinc minuts som a Montjuïc. A temps de veure els gols de Coro i Pandiani.

La candidatura d'Unitat per Barcelona és on el futbol hi és més present. Al marge del gran record del primer pla de Jordi Portabella el dia del Tamudazo, el seu lema de campanya i el seu desconcertant (per dir-ho generosament) número dos, són tan obvis que no deixen marge per a la reflexió.

Finalment, Ricard Gomà és un candidat al qual critiquen a partir de les virtuts. Que té massa discurs, que és massa coherent, que si el bonisme, que si no crida, que si parla massa bé. On hi ha virtut, molts hi veuen, i els molesta, superioritat moral. Gomà és un culer errat. Hauria de fer seves les paraules del seu company de partit Pep Comas: "Sóc de l'Espanyol pel mateix motiu que sóc d'Iniciativa". L'esquerra hauria de ser perica: l'opció pels més desafavorits s'hauria de portar fins a les últimes conseqüències.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT