Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

Quan estàvem tan a gust

En què s'assembla la Supercopa a la mani de l'Onze de Setembre? En què no és la competició més important de la temporada, però s'ha de guanyar per no començar malament. I en què s'assembla aquesta Supercopa a la vida política catalana? Que al final, tot es decidirà a Madrid. Però millor que deixem la resposta definitiva a aquesta pregunta per a la setmana que ve. Perquè d'equip, ahir, o sigui, avui (perquè el futbol cada dia és un espectacle més afterhours), només n'hi va haver un.

El Barça va jugar de fàbula a la primera part, i només van faltar els gols de Messi, que continua sent víctima d'una estranya passa de falta de punteria en els partits contra Mourinho, mentre el Madrid aguantava el xàfec sense atrevir-se a sortir de la cova. Ja ho havíem vist abans: el Barça té la pilota, el toc i les ocasions i el Madrid una por reverencial, i es desplega al camp com un equip petit mentre l'àrbitre fa una interpretació contemplativa del reglament sancionador, sobretot en les contínues entrades a Busquets, que va acabar el partit fet un  eccehomo   , i no com el de Borja, tan naïf que ahir fins i tot sortia a la BBC. I això que al túnel de vestidors els internacionals espanyols es petonejaven entre ells abans de començar.

Mourinho haurà guanyat títols en no sé quants països, però no ha donat cap motiu perquè el seu futbol sigui recordat per a la història. El plantejament que va ordenar ahir a la primera part va ser de vergonya aliena per a un club de les dimensions socials i de la sala de trofeus dels madridistes, i una admissió que del joc només li interessen les àrees.

El Barça va merèixer més, molt més, i si al final el premi no va ser més gran va ser per una circumstància molt catalana, com és l'autogol, que és el que Valdés es va fer just després que el Barça hagués pogut marcar el 4-1, quan estàvem tan " agus-tito " (no ho he pogut evitar). Resultava commovedor sentir un culer washingtonià defensar Valdés perquè el porter del Barça té a l'ADN jugar la pilota des del darrere sempre. Doncs jo, a Cruyff, li havia sentit a dir que quan anaves guanyant i faltaven cinc minuts, " balones al presidente ", o sigui, lluny, a la tribuna. Esclar que eren altres temps, quan el Madrid no tenia la por que li té ara al Barça. Ja pot Sergio Ramos tenyir-se de ros i la presidenta Aguirre jugar a Sarah Palin i dir " read my lips ", que si no fos que ja no poden encarragarien més obres als lavabos la setmana que ve.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT