"No m'imagino un any exitós allunyant-nos del que històricament ha estat el futbol del Barça". Amb aquesta frase Gerardo Martino ha deixat clar per trenta-setena vegada que no té cap intenció de trencar amb l'estil de jugar a futbol que ha fet famós el seu actual equip. Amb una mica de sort la sentència haurà servit per calmar una mica els sacerdots que vetllen perquè l'essència de l'equip de futbol més essencialista del món no desaparegui per culpa d'un nouvingut. Em sembla que no hi ha ningú amb dos dits de seny a l'entorn del Barça que s'hagi plantejat un canvi radical en la manera d'entendre el joc de l'equip. Tinc força clar que ningú a la directiva o a la direcció esportiva tenia la intenció de trencar amb una trajectòria de bon futbol i títols tan fenomenal. Però, esclar, quan un acaba polint una idea tan personal de fer les coses fins a l'extrem de fregar la perfecció, es pot caure en l'error de defensar la puresa absoluta de la idea com a únic camí vàlid per continuar caminant. El sol fet de parlar de l'ADN del joc del Barça té un vessant perillós. Quan es valoren els actes humans per la càrrega genètica es pot traspassar alguna línia vermella i defensar postulats temibles. Futbolistes com Touré i Mascherano van haver de patir les conseqüències d'aquesta postura extrema, com que no feien circular la pilota a la velocitat dels seus companys de casa (no tenien l'ADN imprescindible) van ser molt criticats, i fins i tot alguns es van precipitar i els van qualificar de futbolistes indignes de vestir la samarreta del Barça. Uns quants mesos més tard tots dos es convertien en peces fonamentals de l'engranatge.
Una vintena de desplaçaments en llarg dels jugadors de Martino han servit per despertar les sospites del sector més purista del Camp Nou (graderia i tribuna de premsa), un partit contra l'Atlètic de Madrid (un equip excel·lent) sense gaires ocasions de gol ha provocat els primers moviments inquiets a la cadira dels protectors de l'essència. Evolucionar una idea en què creu fermament, aquesta és la proposta de treball de Gerardo Martino. No és tan complicat ni d'entendre ni d'acceptar. La famosa essència ningú no la vol abandonar, però això no vol dir que el nou tècnic no pugui introduir en la dinàmica de joc alguns matisos del seu llibret d'instruccions particular. Amb Martino estan canviant alguns mètodes i algunes idees per enfrontar-se als rivals i, com passa arreu, els futbolistes necessiten una mica de temps per assumir els plantejaments del seu nou tècnic. Mentre ho fan, l'equip competeix i guanya. I això també és essencial.
