Publicitat
Publicitat

LA CONTRACRÒNICA

Les forces rebels aturen l'Imperi

El bar Gelida del carrer Urgell és un niu de culers irredempts. Sempre que hi vaig miro de parlar una estona amb un fidel del local que havia jugat a l'Espanyol. Crec que és l'únic client del Gelida que és perico. Per garantir la seva integritat no faré públic el seu nom. Aquest senyor, outsider i pessimista de mena, em va dir que l'Espanyol no podia guanyar el derbi per una raó de calaix: "Amb un Seat Panda no guanyes un Ferrari".

Quan l'Espanyol juga contra el Barça o el Madrid em motivo pensant que tots els imperis acaben ensopegant: Napoleó a Waterloo, l'URSS al Mur de Berlín, l'Estrella de la Mort dinamitada pels rebels. Si Luke Skywalker fos aficionat al futbol, seria de l'Espanyol.

El diari As va publicar recentment una enquesta sobre l'empatia dels socis de clubs de la Lliga amb la selecció espanyola. Reial Societat, Athletic de Bilbao i Osasuna eren els equips menys fidels a la roja ; l'Espanyol era el quart menys espanyolista, per davant del Barça i l'Atlètic de Madrid. David Miró, subdirector de l'ARA, me'n va fer una interpretació excel·lent: "Té lògica, tant l'Espanyol com l'Atlètic de Madrid són equips de desclassats". Ser perico és anar a contracorrent, és la vida segons el cànon del rebel d'esperit.

He anat moltes vegades al Camp Nou, i allà l'espectacle només el veus a la gespa. La graderia és freda com una cambra frigorífica. El periodista xilè Jorge Nazar, ahir per primer cop a Cornellà, deia sorprès que, comparat amb el Camp Nou, "això sí que és ambient de futbol". La gent vol compartir el patiment. I de la mateixa manera que la vida sovint és patiment, el nostre país és un mosaic d'identitats. A Cornellà hi ha senyeres, rojigualdas , estelades i banderes de Barcelona. Això és la Catalunya d'avui. L'empenta amb què l'equip blanc-i-blau va jugar ahir és essència de la tenacitat catalana: un país petit que s'obre camí en un món hostil fent front a gegants.

El Barça és un gegant, no hi ha res més omnipresent a les nostres vides que el Barça. Si els culers feu l'exercici de comprendre l'ànima perica, sabreu per què al Barça se l'ha de guanyar. El Panda era el cotxe dels meus pares quan era un nen; el Ferrari és l'objecte que algú llueix per demostrar que és superior.

L'Espanyol va jugar alegre en atac i va fer un notable paper en defensa. De la mateixa manera que tots anàvem amb Han Solo quan lluitava contra l'exèrcit imperial amb una cafetera com el Falcó Mil·lenari, els herois del futbol no són màquines de 400 milions d'euros, són equips com l'Espanyol o el Sabadell. Com és que el Panda perico va superar el Ferrari blaugrana? Perquè un milionari no es deixa la pell pel seu bòlid; si el perd, en compra un altre. En canvi, pel Panda dels nostres pares ho donaríem tot. Així va ser.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT