És un èxit d'una gran generació de futbolistes i d'un estil de joc parit a Catalunya. És motiu d'alegria per a un país que no en té gaires. És una constatació de l'esquizofrènia identitària de molts catalans i de molts espanyols. És l'enèsima demostració que l'esport està per damunt del bé i del mal, i que a falta del panem , sempre queda el circenses . El futbol és un fenomen tan enorme, tan excessiu, que qualsevol intent d'utilitzar-lo amb ànim sociològic o polític és una temeritat, i porta sempre a conclusions esbiaixades. En qualsevol cas -i ho sento pels seguidors catalans de la roja - els dubtosos rèdits d'aquesta victòria esportiva se'ls apropiaran Rajoy, el PP i l'espanyolisme en general. El president salta i crida en companyia del príncep Felip, com si els gols els marquessin ells, com si a base de gols Espanya fos un país millor. I València crema.
