La guerra de Florentino

Barcelona.Per entendre el que pot passar a la Casa Blanca en els propers mesos, cal mirar enrere i recordar qui és i quin peu calça el senyor Florentino Pérez Rodríguez, que va néixer el dia de març del 1947 que el Sabadell guanyava per 3 a 1 el Madrid a la Creu Alta. Abduït pel màrqueting aplicat al futbol, obsessionat pel Barça i amb tics de nou ric, el president del Reial Madrid busca, a la desesperada, el camí més immediat cap a l'èxit. Un enginyer de camins, canals i ports com ell no havia calculat, però, que posar-se en mans de Mourinho és haver d'embrutar la seva imatge i la del Reial Madrid. Florentino Pérez, no obstant, no està disposat a perdre cap guerra. Ni en el futbol, ni en els negocis.

1. Un triomfador

Florentino Pérez va començar a la política i sempre s'hi ha mogut bé. El 1979 es va estrenar com a regidor d'UCD a l'Ajuntament de Madrid. Poc temps després, Adolfo Suárez el nomenava director general d'Infraestuctures de Transport, un càrrec que li va fer adonar-se de les possibilitats que li oferia el mapa d'Espanya. La següent experiència política, en canvi, va significar una taca a la seva carrera. Com a secretari general del Partit Reformista Democràtic que liderava Miquel Roca i Junyent, va aconseguir el rècord de no obtenir ni un sol escó al Congrés dels Diputats. A partir d'aquest revés, però, es va anar llaurant el seu camí com a empresari, sempre amunt, sempre en silenci. Cada cop amb més poder, amb més prestigi i amb més diners.

Avui per avui, com a president de la potent constructora ACS (Actividades de Construcción y Servicios) res no l'atura. Si vol ser l'amo d'un gegant alemany com Hotchief, ho compra, si es proposa controlar Iberdrola, ningú no dubta que ho aconseguirà. En el futbol, ha mirat d'aplicar la mateixa fórmula que li ha funcionat en els negocis sense acabar d'acceptar ni d'entendre, després de tants anys, que una pilota al pal pot variar, i molt, els comptes d'explotació. Florentino Pérez, que l'any 95 havia perdut per poc marge unes eleccions contra Ramón Mendoza, finalment va aconseguir el seu somni de ser president del Reial Madrid. Era el 17 de juliol del 2000. Aquelles eleccions les va guanyar, contra pronòstic i amb l'esquer d'arrabassar-li Luis Figo al Barça, a un Lorenzo Sanz a qui no li va servir haver guanyat les primeres dues Copes d'Europa en color del madridisme.

2. Els galàctics

Amb el revulsiu Figo a l'equip (i amb la depressió col·lectiva que va significar per al barcelonisme), Pérez tenia un pla. En una enquesta havia preguntat quins eren els tres jugadors que farien més il·lusió a l'afició. Eren Ronaldo, de l'Inter, Zidane, de la Juventus i Beckham, del United. Cada any en va fitxar un. Això sí, amb el seu sistema de nou ric: pagant el gust i les ganes i forçant que els jugadors quedessin malament amb els seus clubs d'origen. Tenia el que volia i el mètode emprat li importava poc. Així va construir un Madrid de "galàctics", una paraula que, quan les coses van anar de mal borràs, va tenir un efecte bumerang de conseqüències devastadores.

Però mentre l'afició s'embadalia amb les seves estrelles, la llotja es convertia, a cada partit, en un nucli de negocis i centre d'influència de primer nivell. A Espanya manava el PP. A la Comunitat i a l'Ajuntament de Madrid, també. José Maria Aznar, un assidu la llotja, es trobava molt còmode al costat del seu amic Florentino. En aquell centre de poder, abans i després dels partits, s'hi remenaven les cireres de la política i de l'economia. Ben remenades.

Aquells dies, a la ràdio, cada nit el periodista José María García assenyalava Aznar i Florentino i denunciava que el pelotazo del Reial Madrid era "l'escàndol més gran de tota la democràcia espanyola". Per aquelles afirmacions sobre la requalificació i la venda dels terrenys de la ciutat esportiva, el president del Madrid va aconseguir, amb la complicitat de César Alierta, el que semblava impossible: silenciar el que era el periodista més influent a les Espanyes i a qui mai ningú no havia pogut posar el morrió.

Esportivament, en sis anys Florentino va aixecar dues Lligues i una Champions. El que per a qualsevol club seria una fita, per al Madrid és gairebé misèria. Víctima del màrqueting, Florentino va cometre tres errors que encara paga ara, ell i el Madrid. Va fer fora Del Bosque, va permetre que li dimitís Camacho i va traspassar Makelele. El centrecampista francès donava la força, l'estabilitat i l'equilibri al mig del camp perquè es lluïssin els galàctics. Amb ell, el Madrid ho va guanyar tot. Sense ell, Florentino no va guanyar res més. Per 17 milions de lliures esterlines, va vendre el seu pulmó al Chelsea, va esquinçar un equip guanyador i va començar a generar uns dubtes que encara duren. L'argument de Pérez va ser que "Makelele no venia samarretes".

A tot això, se succeïen els canvis a les banquetes. Els jugadors estaven encantats amb Vicente del Bosque, tot bonhomia i autogestió. Quan Florentino el va acomiadar tot i haver guanyat la Lliga 2002-03, es va produir "la nit de les cares llargues", la rebel·lió dels jugadors que, igual que l'afició, mai no van entendre aquell cessament.

El recanvi encara va ser més sorprenent. Va fitxar el portuguès Carlos Queiroz. En el seu currículum hi tenia parlar idiomes i ser el segon entrenador de Sir Alex Ferguson al Manchester United. Els arguments eren que Queiroz tenia "un llibret més tecnificat i menys antiquat" que el de Del Bosque, que havia aconseguit guanyar tres títols en un sol any. Amb Queiroz, esclar, res de res abans d'empaquetar-lo en avió de nou cap a Old Trafford. El relleu va ser un José Antonio Camacho que en una altra ocasió ja havia dimitit com a entrenador del Madrid abans i tot de debutar. Home d'una sola peça, amb caràcter, principis i més madridista que ningú, va topar de nou amb el president Florentino a la tercera jornada. Ronaldo li va demanar permís a Camacho per no entrenar-se un dilluns perquè havia d'anar a París per al rodatge d'un espot. Camacho l'hi va prohibir, però, igualment, el brasiler no va presentar-se a l'entrenament. Quan el de Cieza, amb el seu rampell, li va telefonar i li va preguntar on s'havia ficat, Ronaldo li va dir que era a París perquè tenia el vistiplau personal del president. Camacho, l'endemà mateix, i després d'una conversa en què Florentino va maldar per explicar-li que és més important el màrqueting que el futbol, va plegar sense voler cobrar cap indemnització del Madrid. A partir d'aleshores, la nau va anar a la deriva. Ni García Remón, ni Luxemburgo ni un sobrevalorat López Caro no van trobar el rumb.Van ser els anys en què Ronaldinho, Rikjaard i Laporta van convertir el futbol en títols i alegria. El 27 de febrer del 2006 Florentino, després de l'enèsim ridícul blanc, tornant de Vigo en avió, dimiteix. Se'n va amb mal regust. Un triomfador com ell, anomenat "ésser superior", considerava que no es mereixia aquella sortida injusta. Amb el futbol ja havia patit prou durant sis anys, la seva dona, Pitina, estava malalta, el sector immobiliari començava a fer tentines i va decidir que el Madrid era una etapa tancada.

3. El retorn

Florentino Pérez no comptava, però, que a la presidència del Madrid hi arribaria un home com l'advocat Ramón Calderón. Un exdirectiu seu que, encara no se sap si per valentia o inconsciència, va començar a furgar en el passat. Li buscava les pessigolles a Florentino i, poc acostumat a deixar que mirin d'empastifar-lo, s'hi va tornar. Tot i aconseguir guanyar dues Lligues consecutives davant d'un Barça instal·lat en el núvol de l'autocomplaença des de la final de París, Calderón va patir un assetjament mediàtic tan constant com merescut. El foc l'atiava un Florentino que sempre ha sabut tocar bé aquesta tecla. Amb efectivitat, però amb la discreció amb què ho saben fer els poderosos. La venjança va ser persistent fins a forçar a la dimissió de Calderón quan ja no li quedaven ni cent grams de prestigi. Quan Florentino es presenta a la reelecció, la seva victòria estava tan cantada que ningú no va gosar enfrontar-s'hi. El madridisme l'aclamava i ell, cofoi pel seu paper de salvador, s'hi va tornar a embolicar amb la il·lusió renovada.

Entre la seva marxa de la Casa Blanca per la porta del darrere i el seu retorn amb la catifa vermella havien passat tres anys, quatre presidents i, el que és pitjor pel Reial Madrid, el Barça s'havia refet i havia construït el millor equip de tots els temps. Guardiola aconseguia la triple corona que sempre havia somniat Florentino i, a més a més, exhibia un espectacle futbolístic que no s'ha vist al Bernabéu des del temps de Di Stéfano. El Barça, encara ara, té el reconeixement mundial mentre el Madrid topa, cada any, amb la mateixa soca als vuitens de final de la Champions.

Florentino decideix que aquell Madrid perdedor s'ha acabat. El que vol, ho compra. Ho torna a fer amb els futbolistes més cars de la història (Cristiano Ronaldo, Kaká…) i ho fa també, gest insòlit, amb els entrenadors. Pel seu retorn a llotja de Chamartín, però, no sap convèncer Arsène Wenger, un mister tan elegant com el seu futbol, i s'ha de conformar amb un succedani. Un entrenador que també té els cabells blancs, que també és alt, que també és un senyor i que també té bon gust per l'estètica esportiva. És Manuel Pellegrini, que tenia contracte en vigor amb el Vila-real. Tant se val. Es paga el traspàs i llestos. A l'entrenador xilè, però, no li serveix de res tenir un projecte futbolístic amb cara i ulls ni aconseguir el rècord de punts del Madrid a la història de la Lliga. El que compta és que queda segon (per darrere del Barça), que és eliminat de la Copa per l' alcorconazo (4-0) i que, per variar, el Madrid torna a caure a vuitens de final de la Lliga de Campions. Tants milions, tantes estrelles, i tampoc no li ha servit de res. El Madrid continua en blanc i Florentino, aleshores, busca l'èxit immediat, l'assegurança de títols, i decideix fitxar el millor entrenador. Un José Mourinho que, amb dues canyes, ha convertit el Porto en campió d'Europa, que ha dut el Chelsea a guanyar dues lligues després de cinquanta anys i que ha tornat l'Inter on sempre havia d'haver estat, però des d'Helenio Herrera ningú no en trobava la fórmula. Fa l'efecte, però, que per Florentino el gran mèrit del portuguès és, sobretot, que ha sabut trobar l'antídot per derrotar el Barça i l'ha eliminat de la Champions. Convençut que és l'home miracle, novament li importa un rave que Mourinho estigui lligat per l'Inter. El vol de totes totes, paga el traspàs més car per un entrenador i se l'emporta cap al Bernabéu.

4.

'The special one

'

Els projectes personals de Florentino i Mourinho troben un punt d'intersecció en el Madrid. El president vol guanyar la décima i l'entrenador vol guanyar tres Champions amb tres clubs diferents. Florentino necessita trencar l'hegemonia del Barça i Mourinho va boig per posar, al seu palmarès, que ha guanyat les tres lligues de més prestigi: l'anglesa, la italiana i l'espanyola. Sigui pel bé del Madrid, sigui per vanitat, per egoisme, els objectius col·lectius i personals són coincidents.

The special one , un personatge superb que analitza el futbol com pocs, s'adona que la plantilla que hereta té tres mancances greus.

Mourinho s'adona que li falta un central i Florentino li concedeix Carvalho, el seu caprici . Mou s'adona que quan no hi ha Xabi Alonso el Madrid és un pessebre sense la Verge Maria i demana un migcampista potent com Khedira. I l'entrenador, en el seu diagnòstic, veu que Benzema és un jugador angoixat, superat per la pressió i que difícilment li servirà com a davanter centre. Aquí, però, Florentino es planta i considera que amb Higuaín, Benzema i l'hemorràgia rematadora de Cristiano l'equip ja ha de tenir prou gol i que no es gasta ni un euro més per dur-li un altre davanter centre. És la primera topada de la temporada entre president i entrenador. Mourinho, molt abans de saber que Higuaín es perdrà part de la temporada per culpa d'una hèrnia discal, ja avisa que li falta una peça clau per fer la competència al Barça. Després, amb la lesió de l'argentí, la tibantor s'agreuja. Mourinho reivindica les seves antigues raons mentre el rapsode Valdano, que recita els versos que li escriu un president que no es vol desgastar, va tirant llenya el foc. Primer es barallen per si s'ha d'operar o no el jugador i el temps que perden discutint sobre la conveniència de la intervenció. Després s'esgarrapen públicament per si Benzema ha d'estar o no a la banqueta. Mourinho, que sap pressionar la seva directiva tant o més que als àrbitres i als rivals, se'n surt. En té prou amb amenaçar que deixarà el club i amb dir que ell no despatxa amb Valdano com a director esportiu per guanyar una batalla que venia de lluny. Automàticament l'afició es posa al costat de l'entrenador, penja desenes de pancartes al Bernabéu en el partit contra el Mallorca i Florentino claudica. Tem que l'afició es divideixi i, veient que l'equip està ben posicionat per intentar guanyar els tres títols, porta a Mourinho un bon davanter centre -Adebayor- perquè no tingui excusa. Ni per marxar, ni per no guanyar. A més a més, li concedeix al portuguès no haver de tractar amb Valdano, i que el rapsode no pugui passejar-se per Valdebebas ni viatjar amb l'equip. Mourinho guanya per 3 a 0 un Valdano que no tindrà la dignitat mínima de dimitir. Finalment el portuguès ha fet empassar a Valdano les paraules que havia escrit quan era comentarista. Allò de "Mourinho és un carisma amb potes que no sap el que representa" i aquella altra perla: "Té gana de glòria endarrerida per no haver estat mai un futbolista de nivell".

Vençuda la batalla amb Valdano, a Mourinho li queda entendre's amb un Pérez que l'ha convertit en l'entrenador més ric del món però que l'ha disgustat no deixant-lo anar a fer de seleccionador de Portugal per a dos partits. Aquest greuge, Mourinho també el té ben anotat. Mentrestant, Florentino, que el dia de la presentació va dir que "l'estil de Mourinho segur que encaixarà al Madrid", està bocabadat per la facilitat amb què el seu club fa enemics per culpa del tarannà del tècnic i la seva habilitat per ofendre tothom. Des d'entrenadors rivals (Preciado, Manzano…) a aficions de mig Espanya passant pel col·lectiu arbitral a qui el Madrid, durant tants anys, ha sabut tractar amb mà esquerra.

A cada camp on Florentino Pérez va de visitant ha de patir com la gent de la vora de la llotja se li gira i l'insulta. Sap que la seva imatge, i la del Madrid, s'està malmetent per culpa de les provocacions del seu entrenador llenguerut. Ves per on, José Mourinho havia de ser la solució a tots els seus mals i s'està convertint en l'assot d'un desprestigi que Florentino Pérez no es vol ni es pot permetre. Així les coses, el president només aguantarà tot aquest xàfec a canvi de títols. Altrament, haurà d'acomiadar Mourinho i ningú no haurà guanyat aquesta guerra. L'haurà perdut el Madrid. L'únic vencedor, i per molts anys, haurà estat el Barça.