Un cop acabat el Mundial és hora de fer balanços al país amfitrió. L’èxit organitzatiu i esportiu de l’esdeveniment no ha fet oblidar la desfeta de la seleção davant Alemanya a les semifinals del torneig. Una derrota que va provocar una veritable aflicció al Brasil. La humiliant golejada que van rebre els deixebles del ja exseleccionador Luiz Felipe Scolari, més enllà dels greus aldarulls protagonitzats per irats seguidors la nit de l’eliminació, va sacsejar de dalt a baix una societat que viu el futbol de forma apassionada; el Brasil és conegut com o país do futebol.
El futbol -convertit en un símbol de la identitat del país- va arribar al Brasil a finals del segle XIX de la mà de l’anglès Charles Miller i ha evolucionat al llarg dels anys. En les últimes dècades ha passat del joc ofensiu desplegat per la selecció verdeamarelha dirigida per Telê Santana -que el 1982 va provocar l’admiració dels aficionats d’arreu del món- al futbol tàctic i de múscul proposat per tècnics com Scolari. Quedava enrere la filosofia del jogo bonito, sintetitzada pel mateix Telê Santana en la màxima “És més important presentar el millor futbol que guanyar un Mundial”. Però lluny de prevaldre, aquesta frase va quedar marginada en detriment dels resultats.
L’estratègia i el futbol físic proposat per l’equip dirigit fins fa poc per Felipão, heretat d’antecessors com Carlos Alberto Parreira o Dunga, va arraconar el joc vistós precedent. Malgrat els èxits assolits en els Mundials del 1994 i 2002 el patró actual no ha seduït la torcida. La derrota davant els vigents campions del món ha remogut les essències del futebol patri. Fins i tot, el ministre d’Esports, Aldo Rebelo, ha exigit canvis, tot i que ha defensat la intervenció del govern. Això s’ha vist amb recel des de la Confederació Brasilera de Futbol (CBF). I és que al Brasil el futbol és una qüestió d’estat.
La vinculació entre política i futbol no és nova. Després de dues dècades de dictadura, el 1985 l’esport va iniciar la seva particular transició democratitzadora. Es pretenia acabar amb l’omnipresència inte rvencionista de l’estat. Va ser llavors quan el futbol brasiler va caure en mans dels grans empresaris. Des d’aleshores qualsevol insinuació del govern per influir en l’evolució de la lliga, els clubs o la selecció és vista amb malfiança. Però el desemborsament multimilionari en forma d’infraestructures per al Mundial ha situat el gabinet de Dilma Rousseff en una posició de força per poder exigir canvis i ha agreujat, de retruc, l’enfrontament que manté amb José María Marín i la CBF, que presideix. Unes desavinences que s’han accentuat arran de l’acostament de les autoritats al col·lectiu de futbolistes Bom Senso FC, crític amb el calendari de lligues locals i els impagaments dels clubs que tolera l’ens federatiu.
L’enfrontament, però, ve de lluny. En concret es remunta als anys setanta quan l’actual presidenta del país sud-americà formava part de la guerrilla i Marín era diputat afí al règim dictatorial. L’actual màxim mandatari de la CFB, exjugador del São Paulo, de pares espanyols, va ser escollit el 1971 diputat per l’Aliança Renovadora Nacional (Arena), partit que donava suport a la dictadura militar. Va destacar per la seva oratòria i uns abrandats discursos anticomunistes. Posteriorment, el 1982 va exercir com a governador de São Paulo i va ocupar la presidència de la Federació Paulista de Futbol (FPF).
Per la seva banda, Rousseff es va integrar en el moviment estudiantil que combatia els militars i després d’afiliar-se a l’Organització Revolucionària Marxista Política Obrera (Polop) se la va relacionar amb el Comando d’Alliberament Nacional (Colina), grup guerriller d’esquerres creat el 1967 que practicava la lluita armada, i amb l’Avantguarda Armada Revolucionària Palmares (VAR-Palmares), una organització clandestina politicomilitar d’inspiració marxista leninista. El 1970 la policia va detenir Rousseff i la van traslladar a l’Operação Bandeirante (Oban), el temut centre de detenció de l’exèrcit ubicat a São Paulo. Allà, la “Joana d’Arc de la subversió” segons consta a la seva fitxa policial, va rebre tortures durant vint-i-dos dies i va patir fins i tot simulacres d’afusellament. Un tribunal militar la va condemnar a sis anys de presó, tot i que va ser alliberada dos anys després. Durant la seva estada al presidi de Tiradentes Dilma Rousseff feia servir el sobrenom de Mineirão, ja que era originària de l’estat de Minas Gerais situat al sud-est del país. Paradoxes del destí, el somni de l’exguerrillera de veure la seva seleção com es coronava hexacampiona del món al seu país es compleix un 8 de juliol a Belo Horizonte, a l’estadi Mineirão, que ella mateixa va inaugurar el desembre de 2012. I és que al Brasil el futbol, fora del terreny de joc, es juga pels extrems. Però sense ordre ni progrés.
