BarcelonaLeo Messi és un davanter d’àrea (des d’allà ha marcat el 93% dels 253 gols) i també un migcampista creatiu. És un arribador i també un punta estàtic. És un extrem que dribla des de la banda i un mitjapunta inquiet, que rep al peu i trenca en ruptura. És capaç d’anar abandonant la seva zona d’atac, baixant silenciosament a la base de la jugada, a peu, orientar lleument el cos quan la pilota s’acosta (però amb aquell aire despistat que sembla que el tingui fora d’acció) i alterar el ritme per no frenar-lo fins al gol. És letal en el 28% dels remats.
Leo Messi són infinits davanters en un. És una intuïció futbolística impossible de predir, que el mou (amb més o menys velocitat) per tot el mig del camp rival i que ho condiciona tot. D’aquí que l’atac del Barça -ja sigui amb puntes mòbils, extrems oberts, davanters referencials o agitadors per davant seu- giri al seu voltant. No només, però sí sobretot, i intencionadament.
Des de Rijkaard, el repte de cada tècnic a la banqueta del Camp Nou ha sigut acomodar l’equip perquè Messi pogués ser activat. I el de cada entrenador rival, trobar la fórmula per aturar-lo, perquè si Messi marca, el Barça difícilment perd (ha ensopegat en 5 dels 157 partits en què Messi ha vist porteria).
Però on juga Messi? I de què? Aquesta relativa indefinició del màxim golejador de la història de la Lliga probablement és el que millor ajuda a entendre les seves xifres. Messi, i de retruc el Barça, viu en constant evolució per mantenir el llistó, per alimentar-lo amb la dosi de protagonisme que reclama. Enganxar-se a la línia de calç va deixar de ser el millor recurs quan, per dins, s’aglutinaven els tocadors i, per fora, Alves assumia tota la banda. En el Barça de les triangulacions a un toc -l’era Guardiola-, activar Messi per dins era senzill. Cap estratègia defensiva era mai prou sòlida per tapar-li els camins d’accés. I, quan ho era, retocs com un punta més profund o un altre migcampista pròxim els tornaven a crear.
Quan la circulació de la pilota s’ha fet més lenta, la jugada s’ha acostat a Messi al mateix temps que la basculació rival. L’han engabiat. Els duels frustrats contra l’Atlètic de Madrid van simbolitzar el desgast del fals nou i van acabar portant Martino (com ocasionalment també Tito Vilanova) a reubicar-lo més cap a la banda. Quan els rivals regalen els carrils exteriors, torna a ser la fórmula ràpida per accedir a ell.
Acceptant tot això, Luis Enrique vol que Messi segueixi sent una rotonda, el nucli de tots els camins. Amb Luis Suárez consolidant la seva presència entre centrals, Messi parteix un pèl més obert per estirar la gàbia i buscar complicitats interiors. Conserva vells socis (Xavi o Alves) i en té de nous (Suárez, Rakitic) per seguir movent la intuïció. Seguir condicionant-ho tot.
