Periodista i entrenadoraSemblava que, sense Bale al Reial Madrid, el Barça no hauria de reprimir tant les incorporacions a l’atac de Dani Alves. Fins i tot semblava que, amb la seguretat a l’espai que havia transmès Mathieu com a central, tampoc seria una imprudència desbocar els dos laterals alhora com s’havia fet durant tota la temporada. Semblava que, més enllà de les reserves lògiques que visitar el Santiago Bernabéu reclama -i que la derrota a París havia fet més urgents-, el Madrid d’Isco podria encaixar-se bé amb el Barça dels laterals llargs i els davanters per dins. Però no.
Dir que l’alineació de Luis Enrique va ser un error seria cruel i aprofitat. Conceptualment, l’aposta del tècnic plantejava el guió de partit més convenient per al Barça. Tota l’artilleria per atacar el Madrid, però amb l’artilleria compromesa defensivament (Neymar i Luis Suárez van replegar-se per mantenir l’equip compacte quan no es tenia la pilota). Els jugadors que més dominen l’art de guardar la possessió (el triangle de gala d’altres èpoques, amb Busquets, Iniesta i Xavi), titulars al mig del camp. I una parella de centrals força ràpida (Piqué i Mascherano) i uns laterals amb capacitat per pujar la banda (Alves i Mathieu, gairebé un extrem en els seus anys a França i el València). Tot semblava correcte, respectuós però valent.
Alves, censurat
Però, invisiblement, els canvis van generar una dinàmica estranya en el Barça. El triangle de la banda dreta no transmetia prou seguretat per competir amb el poderós sector esquerre dels blancs, on s’acumulaven Cristiano, Isco i Marcelo, i el Barça va jugar amb el retrovisor activat, amb certa por. Alves es va censurar les pujades, pendent de resistir defensivament les envestides blanques. No va poder evitar un bon sac de centrades, sobretot a la primera meitat, però no era un forat.
Atacar només per Mathieu
El problema és que, més enllà de l’habilitat en alguna possessió relativament llarga de trobar camins per dins per activar les conduccions a tres quarts de camp de Leo Messi, la producció ofensiva del Barça per les bandes se centrava només en les pujades de Mathieu per la banda esquerra.
Activat per la capacitat d’atracció dels moviments cap a dins de Neymar, a qui seguia Carvajal, el francès va intentar ser profund, còmode sense un rival que l’amenacés a l’espai. James Rodríguez no intimidava i li permetia pujar. Ofensivament no es va trobar a faltar Jordi Alba i, en defensa, la presència de Mathieu en la cobertura donava més sobrietat a la gestió de cada centrada blanca.
El problema amb el francès venia més per on no hi era que per on va jugar. Imaginar una defensa amb Mascherano en el lloc de Piqué potser hauria fet sortir la versió d’Alves més atrevida, la que juga amb menys por a la transició del rival perquè se sent més protegit. Una versió que va sortir quan ja era tard (ja s’havia encaixat el 2-1, obra de Pepe en l’estratègia) i quan Luis Enrique va tocar la tecla de Rakitic. La que havia fet sostenible el Barça dels dos laterals simètrics, la del Barça més atrevit.
Però l’entrada del croat va coincidir amb el 3-1, obra de Benzema després d’un regal d’Iniesta, i amb la lesió del manxec, cosa que va fer impossible la implantació del nou guió de partit. L’últim cartutx de Luis Enrique es va haver de gastar sense marge de retocar res tàcticament.
Imaginar què hauria passat llavors és jugar a fer futbol-ficció, i no convé. Però el cert és que el clàssic va tornar a destapar la dependència dels laterals que té aquest Barça i, de retruc, la vulnerabilitat defensiva que això implica. Renegociar l’estratègia per ser més prudent, malgrat l’hora de control que va garantir, va acabar sent un mal negoci. Fins i tot en el dia que al davant hi ha el Madrid menys ràpid dels possibles, el Madrid sense Bale.
