Publicitat
Publicitat

EL CLÀSSIC

Fidel al seu estil, el Barça aixeca un gol local matiner i fa baixar els fums al Madrid (1-3)

El millor escenari on desplegar la grandesa d'una idea

Comentava divendres Josep Guardiola que és tot un honor poder jugar de nou en un estadi ple com el Santiago Bernabéu. Des que va arribar a la banqueta del Barça, el tècnic de Santpedor ha visitat sis cops aquest estadi i ha sumat quatre victòries, dos empats i cap derrota. Ahir va tornar a ser un honor jugar en un estadi abans maleït i ara testimoni d'algun dels grans actes de grandesa d'un equip que, amb la feina diària, ha aconseguit la immortalitat.

Mai amb Guardiola l'escenari havia estat tan advers com ahir davant dels blancs: perdent per 1-0 als 24 segons i amb la possibilitat que, a curt termini, els blancs s'escapessin de nou punts, els blaugranes van saber tenir el cap fred i afegir-hi el sentiment del cor per aconseguir un triomf especialment dolç. Un triomf especialment valuós perquè arriba contra un Reial Madrid que, una altra vegada, creia que estava a l'altura dels blaugranes. Noranta minuts després els dos equips només queden a la mateixa altura a la classificació. Moralment i futbolísticament, el Barça segueix al davant. Com en els últims tres anys i mig. Al final el Barça va ballar sobre la gespa i va fer sortir de polleguera un equip que va treure la destral amb faltes duríssimes, pròpies d'un equip que no sap perdre. I precisament és això, perdre, el que ha estat fent el conjunt blanc des de l'arribada de Guardiola a la banqueta d'un Barça que, de nou, va acabar sentint-se còmode en aquell estadi on noranta minuts es poden fer molt llargs.

Superant la possessió en un 70% per moments i cedint als homes de Mourinho el plaer de guanyar només en l'estadística de faltes fetes, el Barça va tornar a conquerir el Bernabéu i va demostrar al públic local la seva constant evolució: tot i que de sortida l'equip va jugar amb un 4-3-3, ràpidament es va veure la famosa defensa de tres homes i els constants moviments en atac que tornen bojos els defenses. Homes com Alexis i Cesc -tots dos van marcar- són el relleu d'altres com Puyol, que va tornar a ser imperial i va frustrar Cristiano, com ja va fer a la final de Roma. Si el Madrid ha crescut aquest any, el Barça també ho ha fet. A la Ciutat Esportiva Joan Gamper no existeix la relaxació. I hi sobra l'ambició, personalitzada en un Xavi que va celebrar els seus 600 partits amb un gol. I en Messi, que va impartir una lliçó de futbol en un estadi que sempre el xiula, bàsicament perquè el tem. Guardiola va ser valent a l'hora de confeccionar l'onze, ja que va sacrificar Mascherano i un Villa dolgut de perdre's una cita així. Recuperant la defensa base d'ara fa pocs anys, amb Piqué i Puyol per garantir molta sortida de joc, es va demanar a Abidal i Alves molta feina per tapar les internades de Cristiano i Di María. I per davant, un cant al toc, amb Cesc de fals 9, Iniesta a l'esquerra, Alexis per la dreta i Messi amb llibertat per davant de Xavi i Busquets. Exceptuant el xilè, tot era ADN de La Masia per superar un Madrid que apel·lava a la recepta de la pressió diabòlica ja a sobre dels centrals.

La defensa de tres

Però especialment valent va ser Guardiola, amb Tito Vilanova al costat, quan va tocar aixecar-se d'un cop imprevist. Sempre amb guions impredictibles, el gol més matiner en la història dels clàssics va afegir emotivitat al duel: com era de preveure, el Madrid va sortir a mossegar amb una pressió molt alta que va permetre a Di María interceptar una passada de Valdés. La defensa, mal situada, va aconseguir rebutjar un xut d'Özil, però el rebuig va deixar Benzema sol davant del porter català: 1-0 amb 24 segons de joc. Un escenari horrible per a tothom menys per aquest Barça.

Després de buscar solucions movent peces a dalt, Guardiola va demostrar que no li tremola el pols ordenant a Dani Alves que se situés com a extrem per fer jugar una defensa de tres que Guardiola tenia pensada fins i tot amb el 0-0, tal com va admetre el tècnic. Curiosament, el Madrid va crear la seva ocasió més clara (una de Cristiano) encara amb línia de quatre. La feina fantàstica de tot l'equip pressionant, movent-se i fent-se seva una idea va permetre al Barça capgirar el partit com un mitjó. I tot sense renunciar mai a la pedra filosofal: sortir tocant la pilota ja des de Valdés, que ahir va patir de valent amb alguna errada amb el peu per la forta pressió dels davanters del Madrid. Però és precisament aquesta idea, defensada especialment amb passió en els escenaris en què molts trairien per un dia la seva moral, la que ha fet gran un equip que va deixar per a la posteritat un altre triomf meravellós a l'estadi dels blancs.

El gol de l'empat el va fer un Alexis Sánchez que ahir va esborrar d'un sol cop qualsevol dubte sobre el seu fitxatge, gràcies a les seves diagonals, pressió i caràcter, i es va negar a deixar-se intimidar per Pepe. La jugada, però, va ser marca de la casa d'un Messi que va ser segurament el millor sobre la gespa. Ni ell ni Cristiano van marcar, però el portuguès va ser la imatge de la frustració i l'argentí va donar la cara quan tocava per donar aire als seus companys. La seva jugada a la mitja hora de joc, enduent-se cinc rivals i assistint el xilè, va ser una delicatessen que pocs jugadors poden fer. Sempre actiu, protestant a l'àrbitre (va veure una groga) i demanant la pilota, Messi va participar en tots els gols i només Casillas va evitar el seu.

L'empat va fer mal a un Madrid que no va reaccionar fins al descans. Mourinho va tornar a ordenar als seus sortir a totes a la segona part, però Valdés només patia quan tenia la pilota als peus. I en gairebé la primera aproximació blaugrana, un xut de Xavi va ser desviat per Marcelo per fer l'1-2. El gol va donar inici a un festival blaugrana. Malgrat algun ensurt puntual, que Valdés va solucionar amb dues grans aturades, el Barça va monopolitzar el futbol, i el tercer gol va acabar amb el partit. Messi va conduir una contra, Alves va centrar feliç en el seu rol d'extrem i Cesc, encara més feliç en el seu rol de fals 9, va convertir Casillas en el porter del Madrid que ha rebut més gols en la història dels clàssics.

Amb el Madrid rendit a la gespa, pregant per no rebre el quart, però viu a la classificació, el Barça marxa al Japó per certificar amb un títol el que tothom va poder veure ahir: que és el millor equip del món.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT