Ara fa dos anys, un munt de senyoretes enfilades sobre talons altíssims s'obrien pas, com podien, entre la gentada que volia entrar a la preciosa Villa Aurelia, un palau romà del segle XVII. El Barça havia derrotat el United per 2 a 0 i Joan Laporta va arribar com si fos un emperador en aquesta caòtica festa. Fins i tot els jugadors van tenir problemes per entrar-hi, ja que centenars de curiosos s'aplegaven a la porta. Els romans són un poble curiós i amb tendència al caos. Però les seves festes, amb tradició mil·lenària, són divertides. La de Villa Aurelia va ser fantàstica.
Dos anys més tard, el Barça va celebrar la seva victòria contra el United al Museu d'Història Natural, a l'elegant districte de South Kensington. Malgrat que a la porta també s'hi van acostar desenes de curiosos, la festa va ser més ordenada. ¿Com es podien perdre els papers, si just al mig del hall hi havia un immens esquelet d'un diplodocus? Els jugadors, acompanyats pels familiars i amics més pròxims, van aïllar-se de la major part dels invitats en una festa pensada per convertir-se en un còctel so british . Directius, patrocinadors, gent amb bons contactes polítics la feien petar amb els amics dels jugadors en una barreja massa estranya per als cambrers anglesos, acostumats a l'estranya elegància d'aquest tipus de festa a Londres. A aquesta part de Londres les festes solen ser per fer bones relacions i lluir vestit i cotxe.
Però la matinada de dissabte a diumenge els protagonistes ja no havien de demostrar res. I els nens de bona casa anglesa passaven per fora de la festa amb ulls curiosos i envoltats de joves catalans amb barretina. Les noies angleses riques que es pensen -erròniament- que són molt elegants, només perquè ensenyen cuixa, no van passar de la tanca d'entrada, assumint, amb els ulls plens d'odi, que no eren les protagonistes. Sí que ho eren els aficionats blaugranes que se les empescaven per entrar a la festa i, especialment, aquell grup de jugadors amb els cabells mullats que anava sortint de la festa mica en mica per pujar a taxis de luxe que els tornaven a l'hotel. Després d'haver fossilitzat Ferguson, els jugadors van tancar la nit entre diplodocus.
I l'afició? L'afició blaugrana que va fer nit es va deixar perdre per les pecaminoses nits de Londres, ciutat on cada cap de setmana veuràs algú esbatussant-se i centenars de joves incapaços de mantenir-se drets. Pel mig, engalanats amb bufandes i samarretes, els blaugranes no van deixar de rebre càntics de suport de tots els aficionats de qualsevol equip anglès que no fos el United. Perquè el United no és gaire estimat, és massa gran. Massa gran. Però no tant com el Barça, l'equip que dissabte va ballar entre dinosaures. Tant al museu com a Wembley.
