La decisió de tirar endavant l’acció de responsabilitat contra l’anterior directiva significa una oportunitat perduda per tallar amb el passat, enterrar la destral de guerra i intentar mirar cap endavant. Significa seguir atrapat en lluites del passat i projectar, de portes enfora, la imatge que aquesta junta, malgrat no tenir Sandro Rosell al capdavant, és la junta de sempre. La que va votar l’acció. Bé, Rosell va votar en blanc, cosa que va sorprendre els seus companys de junta.
Representants d’un club tan plural, els directius del Barça han estat escollits precisament per prendre decisions. Fan la seva feina amb l’aval de ser la directiva que va rebre més vots. Estatuts en mà, són una junta amb força malgrat el canvi de president. I la votació de l’Espai Barça els va reforçar més. Per tant, fan bé de prendre decisions. Seu és el poder, i així ho han decidit els socis.
Ara bé, cal anar amb compte amb aquestes decisions. Tirar endavant l’Espai Barça, fer canvis a La Masia o apostar per un nou patrocinador és legítim, agradi o no. Aquesta junta ha cuidat l’aspecte econòmic, és cert. Però ho ha fet sacrificant valors i imatge. No és el mateix portar Qatar que Unicef, és evident, però bona part dels socis de tota la vida ja ho veuen bé. Bona part dels socis els van votar i els donen suport, ja que volen diners a la caixa per poder fitxar Luis Suárez si toca i renovar l’estadi per no mullar-se. La directiva pren decisions, les debat de portes endins i intenta projectar una imatge d’unió de portes enfora. Una unitat que no ha existit en l’acció de responsabilitat.
En aquest cas, costa visualitzar una raó positiva. Sona massa a vendetta, sona massa a guerra interna. Sona massa a no treballar per la unió del barcelonisme, sona massa a no voler representar tots els barcelonistes i sona massa a guerra privada entre senyors amb corbata (i una minoria de senyores, que les directives encara solen ser cosa d’homes, malauradament). Tímida a l’hora de defensar-se d’atacs externs, la directiva s’ha mostrat ferma contra els anteriors directius. Aquesta acció no dóna bona imatge, no fomenta la pau social i crea precedents perillosos. Amb tants casos judicials oberts i sancions, algun directiu actual tem que en el futur els paguin amb la mateixa moneda.
Partidari com sóc d’aturar aquesta acció de responsabilitat, valoro l’esforç fet per Bartomeu. Ha posat el tema sobre la taula i d’amagat ha intentat bastir ponts de diàleg. Si l’acció de responsabilitat segueix, no és perquè ho hagi decidit ell. Ell és el president, però ho ha decidit un col·lectiu, ho han decidit tots els directius, els mateixos que ja van decidir iniciar aquest procés fa anys. Sigui quina sigui la raó, Bartomeu ha fet un tímid pas per intentar canviar detalls. Per acabar de trencar amb el passat i deixar de ser la junta de Rosell, per ser la junta de Bartomeu. Per intentar deixar de ser aquella directiva que, un cop va arribar al poder, va seguir actuant com si encara fos a l’oposició, prioritzant l’atac contra l’enemic Laporta i els seus. Anys després, la directiva tenia una oportunitat per tancar aquella carpeta i intentar, que ja seria hora, que el club deixi de tenir bastons a les rodes per les males relacions entre els protagonistes d’aquell estiu del 2003.
És una oportunitat perduda per enterrar una mica més el llegat de Rosell i projectar una imatge diferent. Però precisament perquè són els mateixos protagonistes que van votar a l’assemblea del 2010, ara han decidit no aturar el procés. Aquesta, doncs, continua sent la junta de sempre. Un col·lectiu votat pels socis. Cada cop que algú critiqui aquesta junta, ha de recordar qui els va donar el poder: els socis.
