Publicitat
Publicitat

El Barça distreu el Llevant jugant en curt per rematar-lo amb accions en llarg

Quan el perill és i no és la pilota

El duel al Ciutat de València va ser un de tants que s'ha trobat el Barça en aquesta Lliga que ahir va resoldre matemàticament. Ho va haver de fer contra l'enèsim rival que li planteja un partit ultradefensiu, que l'espera en camp propi, que es tanca en un espai estret de poc més de trenta metres per davant de l'àrea per ofegar el seu joc combinatiu. La diferència, però, va ser que ahir el Barça en tenia prou amb un empat i no va arriscar gens, no va buscar la porteria rival amb la intensitat amb què ho fa sempre ni va voler cremar energies que sap que necessitarà a Wembley.

En aquest escenari de futbol pausat i segur, el factor desequilibrant va ser la profunditat de Keita apareixent des de la segona línia. I l'alegria en la cursa d'Afellay, i les incorporacions d'Alves -sobretot al principi del segon temps-, i l'amplitud de Villa. Els jugadors més verticals del Barça van servir-se de la tasca indispensable de Xavi i Messi atraient rivals, concentrant-los al voltant de la pilota, per donar temps i marge de sorpresa als personatges secundaris que ahir havien d'assumir un rol protagonista. I ho van fer.

L'entorn llunyà

Ahir el Barça va reinterpretar el seu futbol de toc i, exprimint els matisos dels futbolistes que eren sobre la gespa, va exagerar l'efecte que tenen els altíssims tants per cents de possessió dels blaugranes (més d'un 95% en els primers cinc minuts). Els de Guardiola van jugar a distreure el Llevant. A adormir-lo a través de la pilota. Toc. Toc. Toc. Els valencians van esperar, esperar i esperar, basculant amb paciència, mirant de no desordenar-se. Només Caicedo, sol en punta, estava alliberat de qualsevol tasca defensiva, esperant la recuperació dels seus companys per actuar en atac i despenjar pilotes per generar segones jugades al contracop.

El Barça sabia que, tard o d'hora, el desgast es transformaria en alguna ocasió de perill. I sabia que aprofitant el pol d'atracció que és Messi quan baixava a rebre i que els centrals i Busquets s'apropaven a Xavi per ajudar-lo a conservar la possessió, tot el Llevant centraria els seus esforços a tapar passades, a evitar la progressió de l'atac blaugrana. Veniu. Veniu. Veniu.

Controlats en curt, els locals es van creure forts. Però van descuidar les zones allunyades a la pilota. Van caure en el parany d'unes jugades que el Barça vestia en un entorn pròxim, per despullar-les en la distància. Ahir el perill no era el posseïdor. No era Xavi. No era Messi. Era Keita. El receptor.

I si no veniu, no vingueu

El Barça va intensificar el seu futbol en l'inici de la segona meitat amb la voluntat de tornar a agafar avantatge i no arriscar-se a aguantar amb l'empat. Però a mesura que el Llevant també va anar renunciant a atacar, content amb l'1-1 contra el campió, els de Guardiola van limitar-se a fer una conservació eterna.

Els mestres del rondo van ampliar el camp, amb els centrals ben estirats, dibuixant infinitud de triangles amb els jugadors interiors, per deixar morir el partit a través de la pilota. Pedro va esperar cinc minuts a la banda per substituir Villa i Jeffren ni tan sols va poder entrar al camp, perquè la pilota ja no va sortir. Va ser l'exageració del que s'ha trobat el Barça a la Lliga: rivals que no poden ni volen discutir-li la pilota.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT