Algú, dins la directiva, hauria d’exigir als jugadors que pensin en els aficionats. Algú hauria de demanar als jugadors del Barça que encara que sigui durant 180 segons a la setmana, dediquin el seu temps als aficionats. Què signifiquen tres minuts? Poc temps. Un esforç petit. Aquests últims dies he sentit una profunda admiració i enveja per alguns clubs. Un és l’Athletic Club. Al seu magnífic estadi, s’ha classificat per a la Champions amb una afició passional acompanyant els jugadors. Evidentment, és mil cops millor aspirar a guanyar la Champions, com el Barça, que celebrar cada 20 anys que arribes a la fase de grups. Però vaig sentir una profunda admiració per un club que ha aconseguit que la seva massa social vagi a l’estadi, fidel, mantenint el sentiment de comunitat. Nens i adults. Homes i dones. Joves i vells. Tots amb la samarreta. San Mamés, a la graderia, feia patxoca.
Una graderia com la de San Mamés derrota la graderia del Camp Nou amb la mateixa contundència amb què l’equip del Barça pot derrotar l’equip de l’Athletic. Ja sé que molta gent dirà que la manera de ser de l’aficionat blaugrana és aquesta, més freda, però jo no reivindico en aquest cas una graderia que anima i canta. Reivindico una graderia com la del Camp Nou dels anys 80: els socis de sempre, els avis de poble o de barri, les famílies unides. La queixa, en aquest cas, no està dirigida a la manera d’animar. Aquest és un altre debat. La queixa es refereix al fet d’haver convertit el Camp Nou en un estadi ideal per als turistes. Jo prefereixo un estadi pensat per als socis. Com el de Bilbao.
Aquest debat és complex. La dèria per fer caixa i convertir l’estadi en una fàbrica de generar diners, els horaris complicats, els preus dels abonaments, l’alta demanda dels turistes… Tot plegat ha acabat convertint l’estadi en un recinte esportiu imponent però un pèl fred. S’ha convertit en un estadi en què un estranger, mirant la graderia, no podria fer-se una idea de la manera de ser dels socis del Barça. Els hauria de buscar en un bar o a la seu d’una penya. A Bilbao, en canvi, mires la graderia i pots entendre la manera de ser d’aquella gent.
Com que sóc poc optimista en aquest sentit, firmo aconseguir petits triomfs i canvis. I és aquí on vaig sentir enveja del Saint-Étienne francès. Va eliminar el Karabükspor turc de l’Europa League, als penals. Una fita discreta. Però els jugadors ho van celebrar agafant un micròfon i cantant amb els aficionats. Com fan els equips alemanys. I va ser llavors quan vaig pensar que, segurament, costaria molt poc que algú del club, sigui qui sigui, exigeixi als jugadors que, després de cada partit, dediquin 180 segons a la graderia. És a dir, avui, al Madrigal, al final del partit, que es dirigissin tots sota el gol on hi haurà l’afició blaugrana, que s’agafessin de les mans i, plegats, saludessin els seus seguidors per generar complicitats. Serien 180 segons. Potser menys. Però tothom que ha ocupat una graderia pot entendre quin valor tindria aquest petit gest.
