El Barça juga els partits mossegant-se els llavis, serrant les dents i amb cara de pocs amics. No és aquell Barça de rialles que guanyava els partits com si estigués jugant al pati de l’escola. Amb Luis Enrique, tothom posa la cama, tothom treballa. I ningú es rendeix.
En la seva segona cita oficial amb l’afició, l’equip va seguir insinuant-se. Es va emportar els tres punts d’un estadi tan complicat com el Madrigal (0-1), però és ben cert que li va costar. L’actitud va ser millor que la proposta. La defensa i la pressió van agradar més que la manera d’atacar. Però tothom, des del tècnic fins als jugadors, va saber llegir el partit, fer autocrítica i trobar solucions. Aquest és un Barça ordenat en què el sacrifici i l’esforç encara criden més l’atenció que no pas la màgia. Un matís significatiu després d’uns mesos plens de genialitats però amb un munt d’errades col·lectives.
Amb Rakitic tornant a demostrar que té un sentit tàctic excepcional, al Barça li va costar obrir la llauna d’un Vila-real magnífic en tasques defensives. Sense Iniesta, l’ordre no va faltar. La màgia, una mica. Durant tot el partit, de fet, els dos equips es van anul·lar. L’equip local era dominat però tancava la porta a un Barça que en els primers 45 minuts només va xutar al pal amb una falta de Messi i va reclamar un penal sobre un Pedro amagat, com Munir. Les defenses es van imposar, malgrat que la defensa blaugrana començava a la frontal de l’àrea rival.
Amb Piqué de tornada a l’alineació, al costat d’un Mathieu una mica nerviós al final, el Barça es va veure obligat a repensar el partit quan feia 50 minuts que atacava per acabar topant contra el mur rival. Amb el cap esberlat de tantes topades i sense haver aconseguit rematar cap de les centrades d’un Alves incansable, l’equip va atacar més bé un cop va entrar Neymar.
Al Madrigal es va fer palès que la presència d’un rematador com Suárez podrà ajudar molt. Sense l’uruguaià, Luis Enrique va apostar per un altre golejador, Sandro. El jove canari va decidir imitar Munir, que va marcar en el seu debut, aprofitant una jugada d’un Messi incapaç de rendir-se, incapaç de donar per bo un empat. Rebel·lant-se contra el que semblava destinat a ser un empat, Messi va crear la jugada del gol de Sandro, que va rematar des del cor de l’àrea.
Va ser la recompensa a un Barça que apunta maneres, que s’insinua i que va trobar solucions a la pissarra de Luis Enrique. Deixant-s’hi la pell, suant molt i lluitant cada pilota -no van faltar les jugades tenses-, el Barça va sumar el seu segon triomf malgrat evidenciar que encara hi ha espai per millorar. Però al Madrigal, altra vegada, va quedar clar que, l’encerti o falli, a Luis Enrique no li cauran els anells a l’hora de ser valent en la seva proposta.
