ESPÈCIE PROTEGIDA
Esports 31/10/2014

Una setmana per a l’optimisme de la raó

i
Xavier Fina
2 min

No em puc remetre a les dades. Els números, per un cop, no canten. Perquè si analitzo la setmana de l’Espanyol des de l’objectivitat de les dades i els números, el veredicte és clar: fracàs absolut. El pitjor dels empats -sense gols- contra un fluix Deportivo i la pèrdua de l’únic títol (menor, això sí) a què podrem aspirar en tota la temporada.

Però les sensacions són ben diferents. Per estrany que pugui semblar, aquesta setmana hem viscut un punt d’inflexió. Encararem la temporada amb la màxima tranquil·litat. I el fet que els resultats no hagin acompanyat dóna més consistència a les nostres sensacions. No ens ha calgut l’embriaguesa dels gols ni de les victòries per sentir-nos forts i, fins i tot, eufòrics. I ja se sap: l’eufòria sense química és la més fiable.

Del partit contra el Deportivo ja s’ha dit gairebé tot: la quantitat d’oportunitats, els penals no assenyalats, l’absoluta superioritat, la injustícia del resultat. A la sortida del Power8 no hi veies males cares, tothom conscient que de partits com aquest se’n perden ben pocs. Però vull destacar dues grans novetats: l’Espanyol desborda i guanya la majoria de pilotes dividides. Feia temps que no ho veia. I al darrere hi ha una feina col·lectiva amb quatre noms propis destacats. Desborden Lucas Vázquez i Montañés. I ho fan amb verticalitat, sense enredar-se massa i amb sacrifici defensiu. Esperem que no tinguin un pas pel club tan efímer com els últims amb aquestes característiques.

Les pilotes dividides es guanyen per esperit, per col·locació i per forma física. I l’eix de totes aquestes virtuts són Víctor Sánchez -fa temps- i, molt especialment, Cañas. Quin gran fitxatge! Omnipresent, fa moltes coses i totes bé. Mai hauria imaginat que oblidaríem tan ràpid David López. Lucas, Montañés i Cañas: tres fitxatges low cost que han suposat un salt de qualitat i han permès que fins i tot el més pessimista (jo) es converteixi a l’optimisme.

Per completar la setmana, dimecres vam empatar amb un Barça que va portar a la Supercopa de Catalunya més jugadors del primer equip que nosaltres. Tot i que crec que Sergio es va equivocar amb la convocatòria -no costava res afegir-hi un parell o tres de titulars- vam constatar que al filial hi ha jugadors que empenyen fort. Eric ja és un central de Primera. Pau en un parell o tres d’anys farà de Casilla. Jairo, Pol i Jordan també em van convèncer. I vaig fer un descobriment: Luque, un bon recanvi per seguir desbordant quan Lucas o Montañés no puguin jugar.

Això sí, juguin els titulars, juguin els del filial, sigui la competició que sigui, hi ha una cosa que mai no canvia: si arribem als penals, derrota segura.

stats