La violència sacseja un cop més el futbol argentí

BarcelonaEl Vélez Sarsfield, guanyador del torneig Inicial, va derrotar el Newell's Old Boys, guanyador del Final, gràcies a un gol del davanter Lucas Pratto, i es va proclamar campió de la temporada 2012/13 a l'Argentina. Més enllà de l'èxit esportiu del conjunt de Liniers, la violència s'ha desfermat, un cop més, al futbol argentí.

El darrer episodi va ser l'agressió que va patir Javier Cantero, president del Club Atlético Independiente, quan diversos barras bravas (l'equivalent als aficionats radicals europeus) assistents a l'assemblea de socis de l'entitat el van atacar llançant cadires i altres objectes. Pocs dies abans, el Rojo, com es coneix popularment el club d'Avellaneda, havia consumat el descens a la Segona Divisió per primer cop després de 108 anys d'història. L'escomesa contra Cantero, un dels pocs dirigents que s'ha mostrat públicament contrari a les Barras, lluny de ser un fet aïllat s'ha de situar en el seguit d'accions violentes que s'han succeït aquest any en el futbol argentí.

Entre aquestes accions han destacat el llançament de còctels Molotov contra la seu social del Racing Club, els atacs als jugadors de l'Huracán i l'Independiente de Rivadavia, les baralles a trets entre aficionats radicals del Quilmes i l'Estudiantes, les morts de barras del Vélez i el Gimnasia, els enfrontaments entre policies i radicals del Quilmes, la batalla campal entre seguidors del River i el Colón, la detenció del barra de Boca Juniors Maxi Mazzaro imputat per un homicidi després de donar-se a la fuga i l'empresonament de l'exporter de San Lorenzo Migliore per haver-lo encobert o els incidents generats per la facció radical de l'afició del Lanús arran de la mort de Javier el Zurdo Jerez, membre de La 14 -la Barra del conjunt grana-, en rebre l'impacte d'una pilota de goma al pit disparada per la policia als accessos a l'estadi Ciudad de La Plata. Una nova víctima mortal en la nòmina tràgica del futbol argentí que es remunta a la dècada dels anys vint del segle passat. D'aleshores ençà han estat més de 270 els morts relacionats amb la violència als estadis. I la situació, lluny de minvar, persisteix i s'estén també a les categories inferiors.

El cert és que la violència ha esdevingut quotidiana al futbol argentí. Liderar una Barra Brava comporta un seguit de beneficis econòmics (revenda d'entrades, quotes aportades pels jugadors pels desplaçaments, control dels aparcaments, de les parades al voltant de l'estadi i dels autocars en què es desplacen els seguidors...) als quals pocs volen renunciar. D'aquí les constants lluites fratricides que mantenen les faccions dels grups per aconseguir el control d'un lucratiu negoci que ha esdevingut el seu modus vivendi , tota una professió. Res a veure amb l' aguante , l'admirada i passional manera d'animar dels seguidors argentins. La violència de les Barras respon, doncs, a unes dinàmiques delictives consentides per directius i, fins i tot, per la mateixa policia. Això ha atorgat un poder a aquests grups de seguidors que els ha permès fer i desfer a la seva voluntat. Fins al punt de ser presents en les reunions de la junta del club o compartir taula amb els futbolistes de l'entitat. La violència en el futbol argentí s'ha enquistat i perdura gràcies a la connivència institucional, als policies corruptes, als dirigents sense escrúpols, als càrrecs federatius i als polítics que han utilitzat les Barras sempre que els ha convingut.

Això sí, quan es produeix un fet violent, com la mort de l'aficionat del Lanús o l'agressió a Cantero, aquests que fan servir les Barras en el seu propi benefici són els primers a condemnar-ne la violència. Mala peça al teler quan la solució és part del problema.