Mai és agradable ser la germana gran

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Balla', de Pere Janer, de la 'playlist')

La primogènita dels Pocapena, la Fàtima, no podia sofrir la fleuma de la seva germana petita, la Marta, amb aquelles ínfules hipster i les seves intenses elucubracions sobre el clítoris: la Fàtima no entenia que una cosa tan petita pogués donar per a tantes xerrades, fòrums, grups de Facebook i de WhatsApp i cercles de meditació.

- Ets una reprimida -li responia la Marta-. La feminitat és poder, has de començar a alliberar-te.

Fàtima Pocapena rebutjava les acusacions de la seva germana amb un moviment de cap, però el pitjor venia després, amb les intervencions de la mare. La matriarca Núria Pocapena adreçava una mirada vidriòlica a la seva filla major i li etzibava:

- Filla, si no aprens a comunicar-te amb el teu animal interior sempre estaràs així de pansida. Per cert, jo diria que el teu animal interior és un castor. Saps què fan, a la primavera, els castors de Nova Zelanda...?

Fàtima Pocapena bufava, s'aixecava de la gandula i abandonava la piscina per no haver de respondre el que li venia de gust: puja aquí i, com canta Pere Janer, balla. Mai s'havia dut bé amb les altres dones de la família, unes bruixes neohippies a excepció feta de l'àvia Mercè, que li queia bé per dipsòmana i per corcó. Pel que feia al seu germà Elies, sempre l'havia tingut per un inútil, i el cert era que encara no li havia vist fer res que li mereixés un canvi d'opinió. Envers el pare Feliu mantenia un sentiment vague i llunyà, que segons com s'assemblava al respecte, però també, de vegades, al mal d'esquena. Al cap i a la fi, el pare no havia mostrat cap mena d'empatia amb el marit de la Fàtima (i, per tant, gendre seu), Colau Arguimbau, un mallorquí que feia vint anys que vivia tancat dins el paller d'una possessió de Santanyí en protesta contra els continus atacs dels polítics locals contra el territori, la llengua i la cultura catalanes. De fet, el bo d'en Colau havia iniciat la seva reclusió voluntària l'endemà mateix del seu casament amb la Fàtima, de manera que mai havien fet vida en comú. Ella viatjava un parell de vegades al mes a Mallorca, li duia carquinyolis i botifarra d'ou, i conversaven. Ell sempre li deia, meditabund:

- El que faig és necessari per a la dignitat del país.

Ella l'admirava de debò, per molt que el patriarca Feliu insistís a qualificar el seu gendre de pelacanyes i de cas perdut. Mentrestant, als seus quaranta-set anys, la Fàtima feia temps que notava un buit vital, que no sabia com omplir. Però la seva condició de directora del Museu de Relíquies de la Pàtria, un xiringuito depenent de la Generalitat que son pare li havia aconseguit en els seus temps de polític, li havia de donar la sorpresa de la seva vida.

_______________________________________________________________________

CAPÍTOLS ANTERIORS

L'àvia té set (1)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Black Skinhead', de Kanye West, de la 'playlist')

Quan va obrir la porta de la nevera de la seva residència d'estiu a l'Empordà i hi va trobar dins el conseller Mas-Colell, que ultimava els detalls de la llei de pressupostos, el patriarca Feliu Pocapena es va sentir lleugerament sorprès, però de cap manera consternat. Feia només uns dies que li havia aparegut dins la piscina, de bon matí, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, pronunciant a crits un vibrant míting en bilingüe. El patriarca Pocapena va haver de fer veure que s'havia enfadat, però en el fons l'escena li va semblar entranyable.

Aquesta mena de situacions ja no li venien gaire de nou. Feia un parell d'anys que es trobava, durant les vacances estivals a l'Empordà, petites invasions de polítics. Anys enrere eren de formigues, d'escarbats o de xitxarres, però d'un temps cap aquí la vida parasitària s'havia decantat cap a la política.

Com que el patriarca Pocapena havia ocupat un escó al Parlament de Catalunya durant dues o tres legislatures (no n'estava segur), en representació d'una força de centreesquerra amb unes sigles que tampoc no recordava, les aparicions domèstiques de polítics estressats no deixaven de fer-li gràcia. Va treure el conseller Mas-Colell de la nevera juntament amb una cervesa i un pitxer de suc de llimona natural, i el va convidar a un shandy. El conseller, però, va consultar la tablet i es va esfumar tan inopinadament com havia comparegut. Feliu Pocapena va provar de fer-se a la idea que potser aviat es toparia amb la Carme Forcadell enardint les masses des del seu menjador.

-Nen? Nen? Vine aquí!

L'ordre venia de la veu de l'àvia Mercè Pocapena, i el nen era el seu fill Feliu, que el dia de la Mare de Déu d'Agost havia de complir setanta-cinc anys. La mare ja en tenia cent sis i s'havia encaparrat a arribar als cent onze, perquè havia llegit que, en aquest cas, La Caixa li concediria un sou vitalici. 111, l'edat en què tot comença. En feia setze, per cert, que no ingeria aliments sòlids.

-Nen, porta més ginebra. Se m'ha acabat.

-Però, mamà, si no fa ni dues hores que t'he obert aquesta botella.

-A la reina mare d'Anglaterra li anava d'allò més bé.

-La reina mare no bevia tant.

-Si el teu pare fos aquí -l'àvia, plorosa- no consentiria que em parlessis d'aquesta manera.

-Mamà, el pare va morir a la Batalla de l'Ebre. Jo no el vaig ni conèixer, ja ho saps.

De sobte, una veu embriagadora, com si vingués d'un somni:

-Nen, una mica de respecte. Els joves d'avui no sabeu què és passar-les magres.

El patriarca Feliu Pocapena es va encongir d'espatlles. Amb el fantasma de son pare sí que no s'hi veia amb cor de discutir.

---------------

El mestre de ioga que va saltar per la finestra (2)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar l'Stabat Mater', de Pergolesi, a la 'playlist')

Els dimarts era el dia que la matriarca Núria Pocapena (que de soltera es deia Butllofa, dels distingits Butllofa del Maresme) assistia a les seves classes de ioga. El primer dia es va espantar una mica, perquè justament va ser una sessió en què el monitor (a qui anomenaven mestre, i que era un londinenc anomenat Arundkhudinath Ramkjhalaltilh) va entrar en una fase transcendent i, després de levitar una bona estona dins l'habitació, va sortir flotant per la finestra. El problema va venir quan el so antinatural d'un clàxon el va despertar del seu kamashastra espiritual, es va adonar que el separava de l'asfalt una distància de vuit pisos (inclosos entresòl i principal) i es va estimbar de mala manera; va obrir un forat al terra del qual va sortir amb un bony enorme just al mig de la closca.

En qualsevol cas al seu marit, el patriarca Feliu Pocapena, les incursions de la seva esposa dins les espiritualitats de nou encuny (mai no n'haurien dit religions exòtiques, perquè els hauria semblat massa vulgar) no acabaven de desplaure'l. No veia clar el paper d'aquell monitor (d'aquell mestre transcendent), un atleta de trenta-i-pocs anys que per algun motiu triomfava entre les seixantones de casa bona com la seva senyora. Però el cas és que ella tornava de les sessions conformada i satisfeta, i que mentre passava les hores dins el centre de ioga no dinamitava la targeta de crèdit a les botigues d'Hermès o Louis Vuitton. La matriarca Núria Pocapena afirmava amb solemnitat que a les sessions de ioga aprenia a comunicar-se amb el seu animal interior, sobretot quan el mestre els feia escoltar l' Stabat Mater de Pergolesi. No s'havia sentit tan equilibrada d'ençà que, als quinze anys, va tenir un somni referent a Raphael, el seu ídol de joventut. El que succeïa en aquell somni llunyà sens dubte havia tingut a veure amb el fet que, a dia d'avui, el seu animal interior fos un ós formiguer.

A Feliu Pocapena, com diem, tot això ja li estava bé. Més problemàtica li semblava l'afiliació de la seva filla Marta (la petita dels Pocapena, com se la coneixia) a un grup antisexista anomenat NPA (Nosaltres Pixem Assegudes), que proclamava l'equilibri de les forces naturals a través de l'orgasme femení. De vegades en parlava a taula, i això no tan sols molestava el patriarca Feliu, sinó que feia que l'àvia es desentengués per un moment de la seva ampolla de ginebra i recités (entre rot i rot) algun vers de Mahmud Darwix, un poeta palestí que a l'anciana li semblava com a molt de casa.

Les dones són difícils d'entendre, sospirava el patriarca Feliu Pocapena. Sort en tenia del seu fill.

----------------------

Els estalvis i les estovalles (3)

Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar 'Stairway to heaven', de Led Zeppelin, a la 'playlist' de la novel·la pensada per a 'Els Pocapena'

El matrimoni format pel patriarca Feliu i la matriarca Núria Pocapena era ideal perquè tots dos, al llarg dels anys (en feia quaranta-sis que s’havien casat, en una cerimònia en què el sacerdot va morir fulminat per un atac de cor), havien après que el més important no era conservar l’amor, ni l’estimació, ni tan sols la bona cara. D’aquells quaranta-sis anys, en feia quaranta-vuit que es detestaven, d’ençà que quan festejaven ell s’havia encaparrat a prendre un vermut amb escopinyes quan sabia perfectament que a ella el marisc li provocava al·lèrgia. La matriarca Núria ja no li va perdonar mai al patriarca Feliu una tal desconsideració, i ell va comprendre que estaria casat tota la vida (perquè ell era progressista però no pensava separar-se, que encara li dirien marieta) amb un lluç bullit. Això el disgustava fins a un cert punt, però també l’afalagava perquè el feia sentir-se proper al que devia sentir el rei Joan Carles quan ocasionalment es despertava al costat de la reina Sofia.

Com dèiem, els cònjuges havien arribat amb els anys a posar-se d’acord en un punt concret: la finalitat d’un matrimoni no és la preservació de l’amor, ni tan sols la perpetuació de l’espècie, sinó l’increment del patrimoni. Una escala cap al cel, com cantaven Led Zeppelin molts anys enrere. En aquest aspecte, tant Núria com Feliu Pocapena havien dut a terme una feina constant i sostinguda: ella no sabia que ell havia aconseguit col·locar dos-cents cinquanta mil euros (reunits amb afany al llarg de dues legislatures com a diputat irreprotxablement mediocre) dins una sicav construïda a Suïssa per un grup d’exdiputats de la Transició. I ell ignorava que la seva dona posseïa una mica més d’un milió d’euros en accions d’una empresa de telecomunicacions anomenada Holy Speech, i que no era altra cosa que una pantalla de la Banca Vaticana.

Entre tots dos, doncs, havien aconseguit amassar una fortuneta, tot i que els agradava presumir de pobres, tant davant de les amistats com entre ells mateixos. Coincidien, el patriarca Feliu i la matriarca Núria Pocapena, a afirmar que la prosperitat de la família arribaria de la mà de l’hereu, el fill petit de la família, nascut després de dues femelles no especialment desitjades: Elies Pocapena, trenta-cinc anys, exlíder de la banda punk Cigarrillos de Risa, exconvicte, expolitoxicòman, exanarquista i excampió de bàdminton en un torneig d’un poliesportiu de la Dreta de l’Eixample. Ara s’havia convertit en emprenedor, i era la gran esperança de la família. De vegades, després de moure els mobles i apagar els llums, l’espectre de l’avi Pocapena envoltava l’Elies amb un feix de llum i afirmava, cavernosament: “Vosaltres no valeu un gafet, però aquest noi promet”.