ELS POCAPENA (Capítol 15)
Efímers 28/07/2014

Grans expectatives

Novel·la per entregues (que va creixent): cada dia, un nou capítol i els anteriors. I una 'playlist' pensada capítol per capítol

i
Sebastià Alzamora
26 min

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la simfonia 'Il piu bel nome' , a la 'playlist')

Senyores i senyors, la companyia Podreixting anuncia la sortida del seu vol 1714 cap a Palma. Hi ha hagut un canvi de porta: en lloc de la B-52 hauran de passar per la X-75, que es troba en un punt que ningú sap on és, però que els assegurem que existeix. Els aconsellem que corrin perquè no tenim tot el dia i amb gran desconhort per part nostra encara els hauríem de deixar a terra, imbècils.

L’anunci de megafonia, locutat per una melosa veu femenina, va fer sortir Fàtima Pocapena de la seva prostració i la va obligar a espavilar-se. Després de més de cinc hores d’espera, només havia de recórrer tres quilòmetres i mig i tornar a passar un control de seguretat (tot això, en menys de cinc minuts) si no volia perdre el vol cap a Palma. Mentre pensava que pedalant en un velomar hauria arribat més aviat, es va posar en marxa.

No era fàcil: es tractava de córrer a tota velocitat arrossegant el llast de dues maletes, esquivant els repetits obstacles que suposaven les cues de passatgers igualment deixats que es presentaven aleatòriament al llarg de tot el recorregut, així com les senyores que havien decidit viatjar amb les seves mascotes, les venedores de perfum, els nens que jugaven a futbol i una parella de turistes que suplicaven que se’ls indiqués la sortida perquè feia quaranta-vuit hores que eren a la terminal i encara no sabien com arribar a plaça Catalunya. Per fortuna, Fàtima Pocapena ja se sabia les dreceres, així que es va ficar pel sistema de ventilació de l’aeroport i va aconseguir arribar a la porta X-75 segons abans que no tanquessin el vol.

-Vaja -va grunyir l’empleada de la companyia-. Em sembla que el vol ja està tancat.

Fàtima Pocapena també tenia experiència en psicologia aeroportuària:

- Sisplau -va suplicar-. Només sóc un insecte indigne i miserable, oh gran guardiana de les portes del cel.

Ja al seu seient, embotida entre un empresari obès i una noia que feia trepidar l’avió amb el volum del seu iPod, Fàtima Pocapena va alenar reconfortada. La senyora de la porta d’embarcament només li havia fotut un clatellot i una escopinada a la cara, es podia donar per satisfeta.

I el que era més important: després de les proves del carboni 14 i del dictamen d’Oriol Junqueras, s’havia certificat que les peces orgàniques aportades per l’historiador Norbert Bolós corresponien efectivament a Ramon Llull i a Guifré el Pilós. Després d’anys d’ostracisme, la trajectòria professional de Fàtima Pocapena estava a punt d’enlairar-se com el seu avió. Quan l’hi expliqués al seu marit Colau Arguimbau potser el convenceria perquè deixés la seva reclusió voluntària.

_______________________________________________________________________

CAPÍTOLS ANTERIORS

L'àvia té set (1)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Black Skinhead', de Kanye West, de la 'playlist')

Quan va obrir la porta de la nevera de la seva residència d'estiu a l'Empordà i hi va trobar dins el conseller Mas-Colell, que ultimava els detalls de la llei de pressupostos, el patriarca Feliu Pocapena es va sentir lleugerament sorprès, però de cap manera consternat. Feia només uns dies que li havia aparegut dins la piscina, de bon matí, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, pronunciant a crits un vibrant míting en bilingüe. El patriarca Pocapena va haver de fer veure que s'havia enfadat, però en el fons l'escena li va semblar entranyable.

Aquesta mena de situacions ja no li venien gaire de nou. Feia un parell d'anys que es trobava, durant les vacances estivals a l'Empordà, petites invasions de polítics. Anys enrere eren de formigues, d'escarbats o de xitxarres, però d'un temps cap aquí la vida parasitària s'havia decantat cap a la política.

Com que el patriarca Pocapena havia ocupat un escó al Parlament de Catalunya durant dues o tres legislatures (no n'estava segur), en representació d'una força de centreesquerra amb unes sigles que tampoc no recordava, les aparicions domèstiques de polítics estressats no deixaven de fer-li gràcia. Va treure el conseller Mas-Colell de la nevera juntament amb una cervesa i un pitxer de suc de llimona natural, i el va convidar a un shandy. El conseller, però, va consultar la tablet i es va esfumar tan inopinadament com havia comparegut. Feliu Pocapena va provar de fer-se a la idea que potser aviat es toparia amb la Carme Forcadell enardint les masses des del seu menjador.

-Nen? Nen? Vine aquí!

L'ordre venia de la veu de l'àvia Mercè Pocapena, i el nen era el seu fill Feliu, que el dia de la Mare de Déu d'Agost havia de complir setanta-cinc anys. La mare ja en tenia cent sis i s'havia encaparrat a arribar als cent onze, perquè havia llegit que, en aquest cas, La Caixa li concediria un sou vitalici. 111, l'edat en què tot comença. En feia setze, per cert, que no ingeria aliments sòlids.

-Nen, porta més ginebra. Se m'ha acabat.

-Però, mamà, si no fa ni dues hores que t'he obert aquesta botella.

-A la reina mare d'Anglaterra li anava d'allò més bé.

-La reina mare no bevia tant.

-Si el teu pare fos aquí -l'àvia, plorosa- no consentiria que em parlessis d'aquesta manera.

-Mamà, el pare va morir a la Batalla de l'Ebre. Jo no el vaig ni conèixer, ja ho saps.

De sobte, una veu embriagadora, com si vingués d'un somni:

-Nen, una mica de respecte. Els joves d'avui no sabeu què és passar-les magres.

El patriarca Feliu Pocapena es va encongir d'espatlles. Amb el fantasma de son pare sí que no s'hi veia amb cor de discutir.

---------------

El mestre de ioga que va saltar per la finestra (2)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar l'Stabat Mater', de Pergolesi, a la 'playlist')

Els dimarts era el dia que la matriarca Núria Pocapena (que de soltera es deia Butllofa, dels distingits Butllofa del Maresme) assistia a les seves classes de ioga. El primer dia es va espantar una mica, perquè justament va ser una sessió en què el monitor (a qui anomenaven mestre, i que era un londinenc anomenat Arundkhudinath Ramkjhalaltilh) va entrar en una fase transcendent i, després de levitar una bona estona dins l'habitació, va sortir flotant per la finestra. El problema va venir quan el so antinatural d'un clàxon el va despertar del seu kamashastra espiritual, es va adonar que el separava de l'asfalt una distància de vuit pisos (inclosos entresòl i principal) i es va estimbar de mala manera; va obrir un forat al terra del qual va sortir amb un bony enorme just al mig de la closca.

En qualsevol cas al seu marit, el patriarca Feliu Pocapena, les incursions de la seva esposa dins les espiritualitats de nou encuny (mai no n'haurien dit religions exòtiques, perquè els hauria semblat massa vulgar) no acabaven de desplaure'l. No veia clar el paper d'aquell monitor (d'aquell mestre transcendent), un atleta de trenta-i-pocs anys que per algun motiu triomfava entre les seixantones de casa bona com la seva senyora. Però el cas és que ella tornava de les sessions conformada i satisfeta, i que mentre passava les hores dins el centre de ioga no dinamitava la targeta de crèdit a les botigues d'Hermès o Louis Vuitton. La matriarca Núria Pocapena afirmava amb solemnitat que a les sessions de ioga aprenia a comunicar-se amb el seu animal interior, sobretot quan el mestre els feia escoltar l' Stabat Mater de Pergolesi. No s'havia sentit tan equilibrada d'ençà que, als quinze anys, va tenir un somni referent a Raphael, el seu ídol de joventut. El que succeïa en aquell somni llunyà sens dubte havia tingut a veure amb el fet que, a dia d'avui, el seu animal interior fos un ós formiguer.

A Feliu Pocapena, com diem, tot això ja li estava bé. Més problemàtica li semblava l'afiliació de la seva filla Marta (la petita dels Pocapena, com se la coneixia) a un grup antisexista anomenat NPA (Nosaltres Pixem Assegudes), que proclamava l'equilibri de les forces naturals a través de l'orgasme femení. De vegades en parlava a taula, i això no tan sols molestava el patriarca Feliu, sinó que feia que l'àvia es desentengués per un moment de la seva ampolla de ginebra i recités (entre rot i rot) algun vers de Mahmud Darwix, un poeta palestí que a l'anciana li semblava com a molt de casa.

Les dones són difícils d'entendre, sospirava el patriarca Feliu Pocapena. Sort en tenia del seu fill.

---------------

Els estalvis i les estovalles (3)

Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar 'Stairway to heaven', de Led Zeppelin, a la 'playlist' de la novel·la pensada per a 'Els Pocapena'

El matrimoni format pel patriarca Feliu i la matriarca Núria Pocapena era ideal perquè tots dos, al llarg dels anys (en feia quaranta-sis que s’havien casat, en una cerimònia en què el sacerdot va morir fulminat per un atac de cor), havien après que el més important no era conservar l’amor, ni l’estimació, ni tan sols la bona cara. D’aquells quaranta-sis anys, en feia quaranta-vuit que es detestaven, d’ençà que quan festejaven ell s’havia encaparrat a prendre un vermut amb escopinyes quan sabia perfectament que a ella el marisc li provocava al·lèrgia. La matriarca Núria ja no li va perdonar mai al patriarca Feliu una tal desconsideració, i ell va comprendre que estaria casat tota la vida (perquè ell era progressista però no pensava separar-se, que encara li dirien marieta) amb un lluç bullit. Això el disgustava fins a un cert punt, però també l’afalagava perquè el feia sentir-se proper al que devia sentir el rei Joan Carles quan ocasionalment es despertava al costat de la reina Sofia.

Com dèiem, els cònjuges havien arribat amb els anys a posar-se d’acord en un punt concret: la finalitat d’un matrimoni no és la preservació de l’amor, ni tan sols la perpetuació de l’espècie, sinó l’increment del patrimoni. Una escala cap al cel, com cantaven Led Zeppelin molts anys enrere. En aquest aspecte, tant Núria com Feliu Pocapena havien dut a terme una feina constant i sostinguda: ella no sabia que ell havia aconseguit col·locar dos-cents cinquanta mil euros (reunits amb afany al llarg de dues legislatures com a diputat irreprotxablement mediocre) dins una sicav construïda a Suïssa per un grup d’exdiputats de la Transició. I ell ignorava que la seva dona posseïa una mica més d’un milió d’euros en accions d’una empresa de telecomunicacions anomenada Holy Speech, i que no era altra cosa que una pantalla de la Banca Vaticana.

Entre tots dos, doncs, havien aconseguit amassar una fortuneta, tot i que els agradava presumir de pobres, tant davant de les amistats com entre ells mateixos. Coincidien, el patriarca Feliu i la matriarca Núria Pocapena, a afirmar que la prosperitat de la família arribaria de la mà de l’hereu, el fill petit de la família, nascut després de dues femelles no especialment desitjades: Elies Pocapena, trenta-cinc anys, exlíder de la banda punk Cigarrillos de Risa, exconvicte, expolitoxicòman, exanarquista i excampió de bàdminton en un torneig d’un poliesportiu de la Dreta de l’Eixample. Ara s’havia convertit en emprenedor, i era la gran esperança de la família. De vegades, després de moure els mobles i apagar els llums, l’espectre de l’avi Pocapena envoltava l’Elies amb un feix de llum i afirmava, cavernosament: “Vosaltres no valeu un gafet, però aquest noi promet”.

---------------

Mai és agradable ser la germana gran (4)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Balla', de Pere Janer, de la 'playlist')

La primogènita dels Pocapena, la Fàtima, no podia sofrir la fleuma de la seva germana petita, la Marta, amb aquelles ínfules hipster i les seves intenses elucubracions sobre el clítoris: la Fàtima no entenia que una cosa tan petita pogués donar per a tantes xerrades, fòrums, grups de Facebook i de WhatsApp i cercles de meditació.

- Ets una reprimida -li responia la Marta-. La feminitat és poder, has de començar a alliberar-te.

Fàtima Pocapena rebutjava les acusacions de la seva germana amb un moviment de cap, però el pitjor venia després, amb les intervencions de la mare. La matriarca Núria Pocapena adreçava una mirada vidriòlica a la seva filla major i li etzibava:

- Filla, si no aprens a comunicar-te amb el teu animal interior sempre estaràs així de pansida. Per cert, jo diria que el teu animal interior és un castor. Saps què fan, a la primavera, els castors de Nova Zelanda...?

Fàtima Pocapena bufava, s'aixecava de la gandula i abandonava la piscina per no haver de respondre el que li venia de gust: puja aquí i, com canta Pere Janer, balla. Mai s'havia dut bé amb les altres dones de la família, unes bruixes neohippies a excepció feta de l'àvia Mercè, que li queia bé per dipsòmana i per corcó. Pel que feia al seu germà Elies, sempre l'havia tingut per un inútil, i el cert era que encara no li havia vist fer res que li mereixés un canvi d'opinió. Envers el pare Feliu mantenia un sentiment vague i llunyà, que segons com s'assemblava al respecte, però també, de vegades, al mal d'esquena. Al cap i a la fi, el pare no havia mostrat cap mena d'empatia amb el marit de la Fàtima (i, per tant, gendre seu), Colau Arguimbau, un mallorquí que feia vint anys que vivia tancat dins el paller d'una possessió de Santanyí en protesta contra els continus atacs dels polítics locals contra el territori, la llengua i la cultura catalanes. De fet, el bo d'en Colau havia iniciat la seva reclusió voluntària l'endemà mateix del seu casament amb la Fàtima, de manera que mai havien fet vida en comú. Ella viatjava un parell de vegades al mes a Mallorca, li duia carquinyolis i botifarra d'ou, i conversaven. Ell sempre li deia, meditabund:

- El que faig és necessari per a la dignitat del país.

Ella l'admirava de debò, per molt que el patriarca Feliu insistís a qualificar el seu gendre de pelacanyes i de cas perdut. Mentrestant, als seus quaranta-set anys, la Fàtima feia temps que notava un buit vital, que no sabia com omplir. Però la seva condició de directora del Museu de Relíquies de la Pàtria, un xiringuito depenent de la Generalitat que son pare li havia aconseguit en els seus temps de polític, li havia de donar la sorpresa de la seva vida.

---------------

La moneda de la llibertat (5)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'We know who you are', de Nick Cave & The Bad Seeds, de la 'playlist')

Elies Pocapena va entrar dins la residència d'estiu de la família com una exhalació. S'havia posat el seu edema de cafeïna i desprenia una energia equiparable a la d'algú que realment tingués alguna cosa a fer en aquesta vida.

-Família, saludeu el crac de la casa! -va cridar, exultant.

El patriarca Feliu Pocapena, la matriarca Núria Pocapena i l'àvia Mercè Pocapena, que a les nou del matí escurava les últimes gotes d'una ampolla de ginebra Lobster's, van aixecar tots tres els ulls de la taula de la cuina, on solien esmorzar cada dia. El patriarca Feliu es cruspia un ou poché amb salsitxetes escalfades; la matriarca ingeria una espectacular combinació de sucs d'hortalisses enriquides amb un complex vitamínic que li receptava el seu professor de ioga, el cosmopolita Aukhedermut Kalithesarak (mai no s'enrecordava exactament del nom), i tot plegat era una estampa d'harmonia, gespa ben retallada i cel assolellat.

-I ara, què t'agafa? -va preguntar l'àvia Mercè a l'eufòric Elies, que s'havia palplantat davant de la taula exhibint uns paperots dins la mà.

-La lliura pocapenesa -va resumir el nét-. He trobat el negoci definitiu per superar aquesta crisi.

La idea era senzilla: com que la falta de crèdit dificultava la circulació del diner, el que calia era inventar i imprimir moneda alternativa. Elies Pocapena, en companyia d'un amic seu de joventut amb el qual havien compartit jornades amb els activistes que okupaven un immoble del carrer Jesús del barri de Gràcia, havia detectat la mancança i hi havia trobat la solució: la lliura pocapenesa, que per dissimular una mica es diria dòlar barceloní. De moment només havia dissenyat el bitllet de dòlar barceloní (o de lliura pocapenesa), que per un costat presentava una foto del Floquet de Neu enfilat en un plataner de la Rambla, i per l'altre una imatge de l'alcalde Xavier Trias amb un text que deia: "Xuro que mai més tornaré a passar gana".

-I això, per a què serveix, fill? -va inquirir el patriarca Feliu Pocapena.

-Però que no ho veieu? -va preguntar, desolat, l'hereu Elies Pocapena-. És una passa definitiva en el procés d'alliberament del poble català... És la baula que ens faltava dins la cadena evolutiva de la nostra ciutadania... La moneda ens farà lliures...

-Ets un ceballot -va sentenciar l'àvia Mercè, resolutiva.

-Gràcies, padrina -va respondre Elies Pocapena, encantat de la vida-. Et ve de gust una copa?

-És clar que sí -va aprovar l'anciana-. Però que no sigui Lobster's, busca'm alguna ginebra amb botànics agredolços.

L'hereu Pocapena va assentir amb un somriure. Sabia que havia heretat el gen de l'emprenedoria.

---------------

Aquell matí de juliol (6)

Fàtima Pocapena arribava al seu moment de glòria. Encara no ho sabia ningú i per això frisava per convocar una roda de premsa per demostrar que ella no era cap enxufada del seu pare, sinó una pionera de la ciència catalana. Aquell matí de juliol, va entrar al seu despatx com si la impulsés la potència d'una planta nuclear tarragonina. Avesada a la seva lenta mala llet matinal, a la secretària de Fàtima Pocapena, que es deia Jénifer, la va sorprendre aquell posat espectacular.

- On vas tan accelerada, guarra? -li va preguntar, amb un somriure dolç.

- No t'importa, desgraciada -va respondre Fàtima Pocapena, amb un punt d'agrura matisat per la bona educació rebuda a les Dames Negres.

Va entrar al despatx i es va asseure a la seva cadira ergonòmica, orientada cap a un pal del Brasil que en teoria donava feng shui a l'estança (" un palo, un paaaalooo! ", solia cridar el Romualdo, el noi de manteniment). Quan va accedir a la direcció del Museu de les Relíquies de la Pàtria, el comentari comú va ser que Fàtima Pocapena havia assolit el càrrec mitjançant les influències del seu pare, el discret però honorable patriarca Feliu Pocapena. Ella sabia que no era així, perquè havia hagut de passar unes oposicions a les quals es va enfrontar amb rivals difícils: una vella funcionària d'Obres Públiques i Urbanisme que es moria de ganes d'un canvi de destinació, i un jove estudiant de Filologia Armènia que buscava la seva primera feina remunerada. Com que ella era llicenciada en Història de l'Art, això va ser decisiu perquè fos l'escollida. El seu pare, Feliu, no hi podia haver fet mai res, ni tenint en compte que era amic personal de l'aleshores president de la Generalitat.

El que sí que era veritat era que el mandat de Fàtima Pocapena al capdavant del Museu de les Relíquies de la Pàtria havia passat amb més pena que glòria: amb prou feines, i a força de subornar algun arqueòleg, havia aconseguit exhibir a les vitrines del museu un orinal de porcellana que podia haver usat Alejandro Lerroux i una diadema que va portar Montserrat Caballé a la coronació de Pere IV. Sempre que en parlava amb el seu home, el màrtir mallorquí Colau Arguimbau, que feia vint anys que vivia reclòs dins el paller d'una possessió de Santanyí, Fàtima Pocapena rebia la mateixa resposta:

- Bullirà el mar com la cassola al forn.

Aquesta vegada ho havia aconseguit. Aquell matí de juliol, la directora Pocapena obria per fi la capsa que contenia els dos tresors tan llargament anhelats: dos ossos que perfectament podien ser una falangeta de Guifré el Pelós i una tíbia de Ramon Llull.

---------------

Un espectre familiar (7)

L'avi Pocapena, que en vida es va dir Eudald, duia la seva existència com a fantasma com bonament podia. Després de gairebé setanta-cinc anys de difunt (els mateixos que estava a punt de complir el seu fill Feliu), havia après que la invisibilitat podia arribar a ser divertida, sobretot quan s'infiltrava dins algun gimnàs de pilates. Els primers quaranta anys de vida eterna els va passar com una ànima en pena, però després, qui sap si com a conseqüència de l'arribada de la democràcia a Espanya, la seva vida espectral havia agafat un caient més simpàtic, que acceptava de bon grat.

No n'hi havia per menys. Eudald Pocapena va tenir una vida breu i difícil, i una mort abrupta i miserable. Fill d'uns pagesos d'Olot, als quatre anys ja pasturava ovelles, i als sis carregava bales de palla damunt d'un carro estirat per un mul envoltat de mosques vironeres. Amb prou feines va tenir temps de conèixer una noia de Manlleu que es deia Mercè (i que ja aleshores demostrava una afició excessiva per la ratafia), festejar-hi, casar-s'hi un matí de gener (plovia) i fer-li un bombo la nit de noces. Quan l'embaràs estava més que avançat, el van cridar a files.

-Mercè, me n'he d'anar a la guerra.

-D'acord, però no tornis amb les espardenyes brutes.

A casa solien recordar-lo com un heroi de la República, però Eudald Pocapena havia estat mobilitzat pel bàndol franquista. Es va canviar de trinxera, això sí, quan un adversari li va proposar que ocupés el seu lloc a canvi d'un pa eixut i una llauna de mongetes seques.

-Això sí que és menjar! -sospirava l'Eudald, mentre el soldat amb qui havia fet la barata marxava picant de talons a través del desert dels Monegros.

La llàstima va ser que les mongetes i el pa li varen causar un mal de panxa que es va manifestar inoportunament en plena batalla. Eren allà, darrere els sacs, disparant els mosquetons amb gran energia, menjant pols i paneroles, quan de sobte Eudald Pocapena va tenir un recargolament de budells. Es va disculpar amb el camarada que tenia al costat:

-Em sap greu, però tinc una feina.

El camarada no va respondre, perquè una bala de set mil·límetres se li acabava d'incrustar al cervell. Eudald Pocapena no se'n va adonar: va abandonar la trinxera i es va acostar a un pi que feia una ombra generosa. Estava a punt de culminar la seva acció quan se li va plantar al davant un soldat contrari:

-Surt d'aquí, jo també necessito anar de ventre.

El nostre heroi, acotat, va alçar el cap:

-No saps que tot l'univers obeeix l'amor?

El soldat contrari va desenfundar la baioneta, i a partir d'aquí Eudald Pocapena va ser història.

----------------

Un deure patriòtic (8)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Mallorquins i Catalans', de Tomeu Peña, de la 'playlist')

Com cada dilluns, el patriarca Feliu Pocapena es va trobar una sorpresa en obrir la nevera de la seva residència d'estiu a l'Empordà. Aquesta vegada no hi havia formigues, ni polítics, ni qualsevol altra forma de vida inarticulada, sinó tres homes ben vestits amb un paper a les mans que era un manifest. En un primer moment va pensar que es tractava de Boadella, Vargas Llosa i Pérez-Reverte, però es va adonar de seguida que parlaven en català.

-Venim a conversar amb tu, patriarca Feliu Pocapena -va dir el més rabassut, que feia l'aspecte de ser el que manava.

-Sortiu del calaix de la fruita i poseu-vos còmodes -va respondre l'amo de la casa, obsequiós. Sobretot, perquè tenia entès que tenir oberta la porta de la nevera durant massa estona feia disparar el consum elèctric. Si havia de xerrar amb aquells homes, que fos a fora del seu frigorífic.

Els tres van assentir i al patriarca Feliu Pocapena se li va fer estrany que tres homes tan corpulents, amb corbata i sabates d'Hermès, haguessin trobat la manera de fer-se lloc entre els kiwis i els mangos. De tota manera els va oferir una consumició o alguna cosa de picar, que el rabassut va refusar enèrgicament.

-No hem vingut a fer amistat amb vostè, patriarca Pocapena.

-I doncs?

-Ho sabem tot.

Van sortir al pati, es van asseure al pedrís que havia construït algun Pocapena remot i van mostrar les seves credencials. Efectivament, aquell trio extravagant ho sabia tot sobre els dos-cents cinquanta mil euros que Feliu Pocapena tenia dipositats en una sicav subscrita per vells polítics com ell mateix.

-Com ho heu sabut?

-Això a tu no t'importa, patriarca Feliu Pocapena. També tenim comprovants del milió que la teva esposa guarda a la Banca Vaticana.

Al patriarca Pocapena se li van dilatar les pupil·les.

-La meva dona té un milió i no me n'ha dit res? -gairebé no va tartamudejar en dir-ho.

-Ara no tenim temps de discutir qüestions privades -va replicar el rabassut-. Els vostres guanys són clarament excessius i hem vingut a demanar-te que ens donis la part que ens toca.

-La part que us toca, de què? -Feliu Pocapena va obrir molt els ulls.

-Home, de la vostra fortuna. La farem servir per construir un país lliure, igualitari i ple d'alegria.

-I si m'hi nego? -es va inflamar momentàniament el patriarca Feliu Pocapena.

-Si t'hi negues,t'hauràs d'atendre a les conseqüències -va respondre el rabassut, triomfal-. Tens un deure amb Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

-Però si jo no he sigut mai independentista, ni res d'això -va quequejar el patriarca Pocapena, atabalat.

-Raó de més -va somriure el rabassut, mentre s'abaixava les ulleres de sol fins a la punta del nas.

-----------------

Una proposta que no es pot rebutjar (9)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Jeeves', de Paolo Conte, de la 'playlist')

Cent vuitanta mil euros. Aquesta era la tarifa que havia imposat el Grup d'Unificació i Replegament del Poble Sobirà (GURPS) al patriarca Feliu Pocapena, després d'haver envaït la seva nevera amb una despreocupació inelegant. Ell no era home que rebutgés visites, però el disgustaven els excessos de confiança. Havia intentat raonar amb els seus visitants, però va ser debades:

-Vas ser diputat al Parlament durant dues legislatures -el van acusar ells.

-Sí, però mai em vaig ficar en política -es va defensar Feliu Pocapena.

-Tant se val, ara et toca fer la teva contribució a l'alliberament del país -el va advertir, aquesta vegada, el més esquifit dels tres homes-. Tens un gendre mallorquí que és un exemple patriòtic, pensa que també ho fas per ell.

-T'ho exigeix el GURPS -va afegir el més rabassut, abans de deixar anar un rot.

La paciència del patriarca Feliu Pocapena era conegudament llarga, però que li esmentessin el desgraciat del seu gendre mallorquí era abusiu fins i tot per a ell.

-I si m'hi nego? -va preguntar, audaç.

-Passaran dues coses -va respondre l'esquifit-. Una, que Josep Carner et donarà una lliçó de rima consonant.

Es va aixecar l'únic dels tres homes que fins aquell moment no havia dit res, i que era el que responia al nom de Josep Carner. Feia dos metres d'alçada, pesava cent cinquanta quilos i brandava un bat de beisbol entre les mans. Amb veu rogallosa, va murmurar:

- Prendi il dittafono, acchiapa il megafono, Feliu.

Això va alarmar el nostre home, però no tant com l'amenaça definitiva:

-Si no contribueixes, parlarem de tu amb Hisenda, amb la premsa i amb la teva sogra.

El patriarca Pocapena es va estremir:

-Però que no us apiadeu de res?

El rabassut va contestar:

-Ho fem per crear un país nou. Lliure, amb port franc i secret bancari. Estàs obligat a col·laborar-hi.

L'esquifit va afegir:

-Tràfic d'armes i paradís fiscal. No voldràs restar-ne al marge.

Josep Carner va aixecar el bat de beisbol i va grunyir:

-Com vols que et tregui les dents? Senceres o a bocins?

Només eren cent vuitanta mil euros, va pensar el patriarca Pocapena. Potser n'hauria de parlar amb el seu fill Elies, que tenia aquell projecte de fabricar dòlars barcelonins. D'aquesta manera, encara en podria sortir més o menys net. Era obvi que no podia defugir la reclamació del GURPS, però sí que potser podria encara mantenir els beneficis de la sicav. Després de tota una vida de grans esforços per passar desapercebut, li arribava el dia d'haver de pronunciar-se en alguna cosa.

Solemnement, el patriarca Pocapena va oferir la mà als visitants i va dir:

-Cavallers, accepto la seva proposta pel bé del país.

-------------------

Un regal per a la tata (10)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Eat the rich', de Motorhead, de la 'playlist')

Era mitja tarda quan l'hereu Elies Pocapena, envoltat del brunzit de les xitxarres, es va acostar a la pèrgola sota la qual l'àvia Mercè, estirada a la chaise longue, feia la seva migdiada etílica habitual. Pletòric perquè havia llegit en un manual de psicoestètica que el triomf començava per l'actitud personal, es va plantar davant de l'anciana i va gairebé xisclar:

-Tata, li porto un regal!

A l'àvia, l'hereu Pocapena l'anomenava tata d'ençà que teniu ús de la paraula. Com que d'ús de raó encara no en tenia, continuava fent el mateix. La dona va mig obrir un ull:

-Que no veus que dormia, betzol?

Elies Pocapena va mantenir un somriure impassible i embafador:

-Tata, li porto un regal.

I va fer aparèixer davant del rostre de l'àvia una botella magnum d'un disseny extravagant, amb el vidre tallat imitant les fonts de Montjuïc.

-És una ginebra Lobster's gran reserva premium, edició limitada de noranta unitats.

L'àvia Mercè es va mig incorporar a la chaise longue i va prendre la botella amb la mà tremolosa, mentre llegia l'etiqueta que en certificava el número de sèrie i la qualitat: destil·lada artesanalment pels monjos nans del monestir de Fuckitall, al comtat anglès de Dontouchmyballshire. Una peça realment valuosa, que la va alegrar momentàniament. Però de seguida una ganyota li va tornar a enfosquir l'expressió:

-Si em fas festes i no me'n sols fer, o em vols fotre o m'has de menester -va recitar, ombrívola.

L'hereu va replicar, radiant:

-De cap manera, tata. És només per celebrar l'inici del meu nou negoci. Ja veurà vostè com, amb el dòlar barceloní, els Pocapena ens menjarem el món! Ja no caldrà que esperi als 111 anys per obtenir el sou vitalici de La Caixa.

-Ah, no? I què vols, que em mori abans, gamarús? -va remugar l'àvia, mentre desprecintava el tap de la Lobster's especial amb els dits rugosos.

-Tinc contactes -va anunciar l'hereu Pocapena, amb aires de fer una confidència important-. Es donen les condicions perquè la lliura pocapenesa, com en dic, es converteixi en valor mundial d'aquí poques setmanes. Els mercats estan expectants. Tata, ens menjarem els rics! -citava una cançó de Motörhead que solia versionar en els seus temps com a vocalista de la banda de punk Paramecis Necis.

-Enhorabona -va exhalar l'àvia Mercè, mentre feia un glop a morro de la complicada botella.

-Ara -va afegir Elies Pocapena, com qui parla del temps- només falten petits detalls. El capital inicial, per exemple.

L'anciana va aixecar una cella:

-Ja t'entenc. I a quin capital et refereixes?

-Oh, poca cosa -va somriure l'hereu-. Per començar, començar, cent vuitanta mil euros.

-------------------

Pensaments virtuosos (11)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Entre los trigales verdes/Sa mort de na Margalida', de Maria del Mar Bonet i Martirio, de la 'playlist')

Potser va ser per l'efecte d'aquella ginebra tan potent, o potser per treure's del davant la presència insuportable del seu nét, però el cas va ser que l'àvia Mercè va signar a l'hereu Elies Pocapena un document notarial (que ell ja duia preparat dins la cartera) pel qual es comprometia a fer-li cessió d'una quantitat de cent vuitanta mil euros tan bon punt es constituís la societat Pocapena & Partners Invest Ltd., amb la qual l'hereu Pocapena havia d'engegar el seu projecte de posar en circulació el dòlar barceloní, una moneda de creació privada que havia de fer saltar pels aires els valors de la borsa internacional. Després dels seus anys d'anarquista, Elies Pocapena havia descobert el pensament libertarian i el neoliberalisme radical, i estava decidit a dur-lo a la pràctica fins a les darreres conseqüències. Al cap i a la fi, si els estats imprimeixen moneda, per què no han de poder fer-ho els particulars? La tata va estampar al peu del document una signatura desmaiada però encara ornamentada amb alguna floritura, i tot seguit es va endinsar en el son espirituós de la ginebra, mentre el seu nét tornava a guardar el paperot dins la cartera amb un ampli somriure de satisfacció. No ho feia només per ell: ho feia per demostrar el caràcter emprenedor dels catalans, que aviat, quan fossin independents, enlluernarien el món amb la seva capacitat d'iniciativa. Gairebé no gosava confessar-s'ho ni a ell mateix, però en els seus somnis més exaltats l'hereu Pocapena es veia de president d'una Catalunya lliure, reinventada com a paradís fiscal amb moneda pròpia i, sobretot, secret bancari. Si hagués depès d'ell, el país no s'hauria deixat perdre Eurovegas.

Mentre s'entretenia amb aquestes elucubracions, la tata ja començava a roncar. I, de sobte, va comparèixer a la pèrgola la mare de l'hereu Elies, la matriarca Núria Pocapena, cantussejant Entre los trigales verdes i Sa mort de na Margalida, d'acord amb la versió de Maria del Mar Bonet i Martirio. Això volia dir que la matriarca Pocapena estava contenta. Quan va veure la sogra adormida i el fill que li vetllava el son, encara es va alegrar més:

-Fill meu, així m'agrada. Cuidar els ancians és un acte d'amor que ajuda a alinear els txakres i que ens posa en sintonia amb el Gran Animal Interior de l'Univers.

Elies Pocapena va respondre amb el seu millor somriure d'idiota i amb un afalac:

-Gràcies, mare. La tata s'ho mereix tot i més. Per cert, estàs molt guapa.

La matriarca Núria Pocapena va emetre un petit gemec de goig i una rialleta de conill:

-És que vinc de classe de ioga. Què diries que m'ha dit el mestre?

----------------------------

Un pare que es fa estimar (12)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Money', de Pink Floyd, de la 'playlist')

El mestre? -va preguntar Elies Pocapena, sense saber de què li parlava la mare. La seva neurona es concentrava en el document notarial que acabava de fer signar a l'àvia Mercè, que a cada instant roncava amb més força des de la seva chaise longue.

-Arinuhadithanta Raixmàninov -va precisar la matriarca, que mai aconseguia aprendre el nom de memòria-. El meu mestre de ioga, que no te'n recordes, fill?

-Oh, i tant! Arinkadanemov Raputathsatra, el gran guru -va fingir el fill, com si acabés de descobrir la penicil·lina.

-Això mateix. Doncs avui m'ha dit una cosa molt important. Molt.

-I què t'ha dit, estimada? -va irrompre de sobte una veu darrere d'ells. Era la del patriarca Feliu Pocapena, que venia francament impressionat de l'entrevista amb els membres del Grup d'Unificació i Replegament del Poble Sobirà (GURPS), i això que com a advocat i exdiputat es pensava que ho havia vist tot.

- M'ho dius a mi? -va preguntar Núria Pocapena, que no recordava que el seu marit l'hagués titllat d'"estimada" d'ençà que, quan festejaven, ella va accedir una nit a tenir-hi relacions prematrimonials.

-És clar que sí, estimada -va insistir Feliu. I, adreçant-se al fill-: Hola, estimat hereu, personificació del futur i perpetuador del llinatge d'aquesta casa.

Si els punxaven, ni a la mare ni al fill els haurien tret sang. La màxima i més recent mostra d'afecte que podien evocar de l'espòs i progenitor datava de vint anys enrere, quan Feliu Pocapena va patir un inici d'angina de pit, i, amb els ulls vidriosos, va cridar: "Que no veieu que estic fotut? Moveu-vos i truqueu a una ambulància, imbècils".

-I bé? Què t'ha dit el savi Akinkangengiskhan Rikhirakhastram, amor? -va tornar-hi.

I la matriarca Pocapena, superant l'estupor, va estirar l'esquena per respondre:

-Doncs que he assolit una comunió gairebé perfecta amb el meu ós formiguer interior i que estic preparada per col·laborar amb el futur Institut Nova Pangea, el gran projecte que el mestre Arrostramtherrok Rupithastra desenvolupa com a culminació de tota una vida dedicada a la investigació espiritual.

Feliu Pocapena va aconseguir dissimular una arcada, i, amb una gota de suor al front, es va tornar a dirigir al fill:

-Estimat hereu, parlant de projectes, com van els teus? Hi tinc dipositada tota la meva confiança.

-Però si l'altre dia te'n vaig parlar i vas dir que eren una collonada, papi -va contestar, abaixant els ulls.

Es notava una certa electricitat ambiental. El patriarca Feliu Pocapena es va adonar que li calia reaccionar de pressa. D'alguna casa del veïnat, arribaven els compassos del Money, de Pink Floyd.

--------------------------------------------

S'acosta una tempesta (13)

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'Clint Eastwood', d'Antònia Font, de la 'playlist')

Per què no entrem dins la sala d'estar? Aquí comença a fer massa calor -va improvisar el patriarca Feliu Pocapena, que intentava guanyar temps-. El cert era que el cel s'havia omplert de niguls allargassats i vermellosos, com cantaven els Antònia Font, i que començava a bufar un vent que presagiava tempesta.

-On aneu, canalla? -va remugar l'àvia Mercè, que es despertava de la seva migdiada com si tornés del regne dels morts.

El primer a reaccionar a la intromissió de la iaia va ser Feliu Pocapena, decidit a restablir ponts amb els membres de la família. O, més ben dit, a construir-los per primera vegada:

-Mamà! Com es troba? Ha descansat bé?

La dona el va mirar com si no l'hagués vist mai abans:

-Nen, no em vinguis amb bajanades -es va aclarir sorollosament la gola durant un quart d'hora, i després va afegir-: On és la ginebra que m'ha portat el gamarús de l'Elies?

Això va alarmar l'hereu Pocapena, que no tenia cap interès que els seus pares s'assabentessin del compromís financer que li havia fet signar a l'anciana. Guiat per l'habitual falta de llums, va impostar un riure miserable:

-Tata, quines ocurrències! Com pot dir això?

Era inútil: els ulls de la patriarca i la matriarca Pocapena ja s'havien posat damunt l'espectacular botella de ginebra Lobster's Premium edició especial, que estava aparcada en un costat de la chaise longue de l'anciana, mentre ella, balbucejant incoherències, la buscava amb un braç a les palpentes.

-Tu li has dut això a la iaia, idiota? -el patriarca Feliu Pocapena recuperava el to que habitualment solia gastar amb el seu descendent-. Que no saps que no li convé gens? -intentava dissimular a força de severitat el fet que ell mateix solia proporcionar-li a la vella tot l'alcohol que volia i un poc més, a veure si d'una vegada es moria i podia rebre'n l'herència.

-Fill, la ginebra destorba l'animal interior de la iaia -va afegir la matriarca Núria Pocapena-. Ella porta a dintre un ornitorinc, que són aus amb molt mal beure.

-Jo... -va tartamudejar l'hereu Elies-. Jo només vull la seva felicitat, i també la vostra... -va intentar iniciar un ploricó fals, però no se'n va sortir-. La veig sola, a la Tata, em preocupo per ella... -i a la fi va aconseguir almenys que li sortissin mocs pel nas.

Aleshores un gran vent va remoure el jardí i la pèrgola, es va enfosquir el cel com si de cop i volta s'hagués fet de nit i una veu fonda es va imposar:

-¿Per això em vaig fer matar a la trinxera, colla de babaus? A veure si espavileu! -va tronar el fantasma de l'avi Eudald Pocapena, que sempre s'apareixia quan menys falta feia a ningú.

-------------------------------------------

Ramon i Guifré (14)

I avui, més a més, enquesta sobre els Pocapena. Entra aquí i vota

(Per llegir aquest capítol, us recomano escoltar la cançó 'La bién pagá', de Bebo & Cigala, de la 'playlist')

A la porta d'embarcament B-52 de l'aeroport del Prat, a punt d'agafar el vol cap a Palma amb només tres hores de retard (raonable, tractant-se d'un diumenge de juliol), Fàtima Pocapena, la germana gran i rareta de la família, reflexionava profundament sobre els últims esdeveniments. Aliena a les preocupacions i les expectatives de la resta de la família, només tenia pensaments per al tomb que havia fet la seva vida tot just feia dos dies, quan es va presentar, accelerat com sempre, l'historiador Norbert Bolós al seu despatx de directora del Museu de Relíquies de la Pàtria:

-Fàtima, no et pots ni imaginar què et porto -va anunciar, panteixant com si vingués de córrer una marató.

Acostumada que aquell penques li demanés cita per exposar-li els projectes més inopinats, gairebé sempre per proposar-li després una altra mena de cita per sopar, la directora Fàtima Pocapena es va limitar a aixecar una cella.

-Ja em tens ansiosa, Norbert -va murmurar, sense apartar la vista de la pantalla de l'ordinador, on consultava la web d'uns nous massatges tailandesos a l'Eixample de Barcelona.

Ell no es va arronsar. Ben al contrari, va aspirar tant d'aire que gairebé va deixar el despatx sense oxigen, va inflar molt el pit, va treure una capseta de dins la seva motxilla d'historiador alternatiu, la va dipositar damunt la taula, i, mentre l'obria, es va permetre de donar una ordre a la directora:

-Observa -va sil·labejar, solemne.

La Fàtima, estranyada per aquell to imperatiu, va dirigir la mirada a l'interior de la capseta, oberta davant seu. Hi havia un os mig rosegat i una pellofa que no se sabia ben bé què era, tots dos plens de formigues.

-Quin fàstic -va respondre-. Ja sé que aquest museu no té prestigi, però no tens un altre lloc on dur les restes del sopar d'ahir?

A Norbert Bolós, el front li perlejava de suor i els ulls li feien pampallugues.

-Però que no ho veus, Fàtima? És que no ho veus? -s'esgargamellava.

-Ja ho veig -va contestar ella-. Un os de rostit i una resta de carn d'olla. Enhorabona, Norbert, podràs fer croquetes.

I l'historiador, desesperat:

-No ho entens? Són Ramon Llull i Guifré el Pilós!

Fàtima Pocapena hauria trucat a seguretat, com a les pel·lícules, però el pressupost del museu no es podia permetre aquests luxes. Li tocava aguantar el xàfec:

-Hola, Guifré, hola, Ramon -va somriure.

-Fàtima, no te'n fotis -es va impacientar en Norbert-. És una història molt llarga, però el que tens al davant és una tíbia del beat Ramon i el cuir cabellut del comte Guifré, pares de la pàtria catalana!

Fàtima Pocapena va sentir un estremiment i va aixecar l'altra cella.

stats