El negoci del cinema viu a l'Estat un moment preocupant. Dels 127 milions d'entrades venudes el 2005 s'ha passat a 99 milions el 2010. La indústria s'ha afanyat a assenyalar un culpable d'aquest daltabaix: les descàrregues d'internet. Així, durant els últims anys, s'han invertit tots els esforços possibles a perseguir i criminalitzar la descàrrega de pel·lícules. No es poden oblidar aquells intimidatoris espots a l'inici dels DVD: " ¡Ahora la ley actúa! ". Tanmateix, la llei es feia esperar i, mentrestant, la "pirateria" -un calaix de sastre en què la indústria inclou tant els proveïdors de continguts amb copyright com els usuaris que els descarreguen o comparteixen- va créixer a Espanya fins a situar aquest mercat en el punt de mira de Hollywood, recelós de la manca de regulació del govern espanyol.
En el seu creixement, aquesta pirateria ha trobat un aliat inesperat, tan important com el buit jurídic: l'absència d'una opció legal i promoguda per la indústria cinematogràfica per descarregar pel·lícules en condicions acceptables. Mentre als Estats Units serveis com Netflix oferien per 6 euros una tarifa plana per veure en streaming un enorme catàleg actualitzat de sèries i pel·lícules, aquí les opcions legals per veure cinema online eren cares i escasses en títols. Les opcions no legals, en canvi, gratuïtes i amb un catàleg infinit. La lluita contra la descàrrega legal estava perduda... per incompareixença del rival.
Frustració
Inevitablement, però, la pirateria va trobar un contrincant d'entitat: ella mateixa. Per a l'usuari normal, el que no dedica hores a conèixer les millors pàgines de descàrregues o desenvolupa un sisè sentit per endevinar quins arxius són autèntics i quins són fakes , descarregar-se un film en condicions (bona imatge, so, subtítols) pot arribar a ser una experiència frustrant i descoratjadora.
En aquest context, comencen a aparèixer propostes amb cara i ulls com Filmotech, especialitzat en cinema espanyol i apadrinat per l'entitat que gestiona els drets dels productors espanyols (EGEDA), i sobretot Filmin, el portal que comercialitza a la xarxa els títols de la majoria de distribuïdores independents de l'Estat, amb més d'un miler de referències i fort predomini del cinema d'autor. Aquestes propostes ofereixen un entorn còmode i agradable per accedir al cinema, però els seus catàlegs estan lluny de satisfer les necessitats de l'espectador mitjà. En qualsevol cas, això podria canviar en un futur molt proper: tot de rumors apunten la possibilitat que Netflix desembarqui a l'Estat el 2012 i ja han començat les proves pilot de Voddler, un servei similar a Spotify que en lloc de música oferirà pel·lícules i sèries de televisió. El panorama de les descàrregues legals ja no és el mateix paisatge erm de fa un parell d'anys, però encara queda un bon camí per recórrer abans que puguin enfrontar-se cara a cara amb les seves homòlogues no legals.
