Gemma Nierga: "Ara visc la vida agraïda"

Tornes a fer d'actriu?

Sí. El 18 de juliol farà 75 anys que va esclatar la Guerra Civil i la SER emetrà Las bicicletas son para el verano , de Fernando Fernán Gómez, amb direcció de la seva vídua, l'actriu Emma Cohen. Ho hem gravat al Bellas Artes de Madrid amb públic, com es feia abans.

Ho trobes a faltar?

Sí. Havia fet molt teatre al Centre Moral del Poblenou amb el Jordi Galceran, la Victòria Pagès, l'Enric Folch i el Xavi Casan. El Jordi escrivia obres per a nosaltres!

Fa 22 anys que treballes a la SER. Recordes aquelles matinades?

L'horari era horrorós. A la primera temporada de Parlar per parlar l'horari era de 9 a 10 i trucaven cinc oients i un era germà meu, o el meu cosí, o el Galceran. Era com jugar a fer ràdio. Després el van passar a la matinada.

De nit, l'oient es més desinhibit?

Molt més! M'emociona recordar la trucada d'un noi que deia que era homosexual i que no sabia si explicar-ho. Es va paralitzar l'antena! T'ho imagines? Sé que hi haurà gent jove que llegirà això i no s'ho podrà creure. Però el 1990 va ser un escàndol.

Com mantenies les distàncies?

No aconsellava mai. Conduïa amb molta calidesa, amb molta tendresa, però mai traspassava la línia.

I després va arribar La ventana . Ha canviat molt la teva manera de dirigir el programa?

Completament! Quan vaig començar estava tan insegura que les inseguretats les abocava al programa. Amb els anys, vas sent més tu, més sincera; dirigeixes amb molta més seguretat, acceptant els errors. Abans un petit error era un drama.

A Còrdova la vida va fer un gir. Qui t'hi va dur?

La meva amiga Rosa Aguilar. Hi vaig conèixer el José i des de llavors no ens hem separat. Vam apostar per la nostra relació. Ho teníem complicat: ell a Còrdova i jo entre Barcelona i Madrid. Des que va néixer l'Arnau, el meu fill petit, vivim tots a Barcelona.

I ell s'ocupa dels nanos durant el dia.

Esclar. I m'encanta. Quan va néixer el Pau la gent em preguntava: "Qui cuida el teu fill?". I jo deia: "Qui el cuida? El seu pare!" Començo el dia amb ells, i quan acabo La ventana me'n vaig corrents a casa. Els caps de setmana són meravellosos. Treballo a La ventana però fora d'aquí només hi ha la meva família.

Qui et fa tocar de peus a terra?

Sobretot ho feia la meva mare. Quan vaig començar a la tele, un dia em diu: "Estàs rara. No sé si t'estàs pensant alguna cosa. Tu t'has vist?"… I tenia tota la raó. No ho he oblidat mai. Una altra persona que ho fa és el Carles Peña. Fa catorze anys que treballem junts. És qui em diu les coses i li acabo donant la raó.

La notícia més trista que has hagut de donar va ser l'assassinat d'Ernest Lluch?

Segur! El dia abans havíem estat parlant per telèfon molt, molt. A la nit em va trucar el Carles. Primer vaig tenir un moment de bogeria transitòria: deia que no, que era una equivocació. Aquella nit la vaig passar a casa l'Ernest, amb la família. L'endemà, sense haver dormit, quan es va obrir el micro no havia calibrat que estava trencada per dintre. Vaig dir " buenas tardes " i em vaig posar a plorar sense poder parar.

En tres anys, vas patir la mort de tres persones estimades i vas perdre la veu. Com has aconseguit superar-ho?

No es pot superar. Vaig perdre la veu perquè el meu cos no va poder aguantar tantes desgràcies. Al novembre, quan van matar l'Ernest, el meu nebot Daniel, de quatre anys, era al Vall d'Hebron. Va morir de càncer al desembre. Després va morir el meu germà petit. El dol s'ha de fer i s'ha de tirar endavant. Ara visc la vida tan diferent, tan agraïda per tot el que em ve de bo... Però em queda una ferida oberta per sempre.

Què n'opines, de certs programes que semblen buscar l'enfrontament social?

Al començament en veia algun, fins que ja en vaig tenir prou. Programes com El gato al agua no em fan cap gràcia. Trobo gravíssim que en comptes de fomentar valors que enriqueixen la societat es fomenti l'odi. Són màquines de teixir odi.

El periodisme s'està desprestigiant?

No. Sóc molt optimista, potser perquè treballo a gust en aquesta cadena, en què els informatius es fan amb tot el rigor. Tu em diràs que sóc endogàmica, i és que no escolto gaires emissores més. Escolto la meva, RAC 1 i Catalunya Ràdio. Em moc en aquest triangle, en què trobo bon periodisme, bons comunicadors i una manera de treballar elegant i respectuosa.