Ara Estiu 20/08/2011

Històries de faroners

Belén Ginart
4 min
Històries de faroners

D'ençà que tenia vuit mesos i durant dos anys, el bressol de Yolanda del Bosque tenia una particularitat ben curiosa. Els seus pares havien fet descansar les potes del llitet dins unes llaunes de llet condensada, on el dolç havia estat substituït per aigua. D'aquesta manera, protegien la nena d'una temible picada d'alacrà. Al far de les Illes Columbretes, a 30 milles de Castelló, on el pare estava aleshores destinat, n'hi havia força. D'això fa quatre dècades, i ara els residents de les illes són biòlegs que n'estudien la flora i la fauna. Però durant molt temps, aquest va ser un dels pitjors destins on es podia enviar un faroner. I això que l'aïllament i la vida dura en condicions adverses eren un tret característic d'aquestes infraestructures, situades en llocs de difícil accés i de natura agresta per assistir la navegació de pescadors i mariners. Avui el panorama és completament diferent. Els fars s'han automatitzat i l'ofici de faroner ha canviat molt. Però aquestes torres de llum que vigilen el mar segueixen sent imprescindibles per orientar els navegants.

A Catalunya hi ha 28 fars, (dos dels quals, el de Tarragona i el de Barcelona, estan en desús). La xarxa es va consolidar durant el segle XIX, amb la creació, l'any 1842, de la Comissió de Fars i el Pla General per a l'Enllumenat Marítim de les Costes i Ports d'Espanya i Illes Adjacents. Amb l'augment del trànsit naval i l'augment del volum i el tonatge dels vaixells, es feia necessari senyalitzar els punts de navegació més complicada i servir de referència a les embarcacions. L'any 2000 es va edificar l'últim far construït a Catalunya, el de Torredembarra. Un temps després, amb la llei de ports de l'Estat i de la marina mercant, la gestió dels senyals marítims va ser traspassada a les autoritats portuàries. Els faroners deixaven de viure als fars, passaven a ser tècnics de navegació i ja no s'ocupaven d'una sola torre, sinó de les d'una zona determinada. Però van ser els canvis tècnics els que van acabar, més que amb una feina, amb una manera de viure.

David Moré Aguirre ha conegut de ben a prop aquesta transició. Per la branca materna, pertany a una família amb catorze faroners. L'avi i el besavi ho eren. El seu avi Alberto, que ara té 86 anys, es va jubilar a principis dels anys 90. Així que durant tota la seva infància i adolescència, per al David anar a casa dels avis significava desplaçar-se fins al far de Tossa de Mar, on van residir durant molts anys. Per al David, el dia a dia en aquell paratge era pura quotidianitat. Era el lloc on havia crescut la seva mare, que per cert hi va celebrar la primera comunió. I, tret de la prohibició de pujar a la llanterna, s'hi movia amb la més absoluta naturalitat. "No ho veia com una cosa excepcional", explica.

Però alguna cosa d'aquella fascinació mítica que té per a moltes persones la vida en un far li devia calar ben endins. El David és l'arxiver de Tossa i, amb la vocació de l'historiador i la curiositat envers la tradició familiar, s'ha convertit en un rigorós estudiós i divulgador de la vida als fars. Ho sap gairebé tot sobre la història menuda ocorreguda en els paratges solitaris, allunyats del món, que van protagonitzar tantes i tantes persones que, amb les seves famílies, hi anaven a treballar. Ha entrevistat molts dels antics faroners espanyols i els seus descendents, ha remenat documentació oficial i oficiosa (els antics faroners estaven obligats a portar un rigorós registre de tots els detalls de la seva feina, des de les incidències tècniques fins a les variacions en les condicions meteorològiques). El David ha abocat els seus coneixements en nombrosos articles i en diversos llibres, com Fars i senyals marítims de la Costa Brava o La vida en los faros de España. El Cuerpo de Torreros de Faros o de Técnicos Mecánicos de Señales Marítimas (1851-1992), editats pel Museu Marítim de Barcelona.

"El que més m'interessa és la vida quotidiana als fars", explica el David, atret per saber com s'ho feien per sobreviure confiant només en el subministrament periòdic d'aliments, sense metge a prop, lluny d'una escola on enviar els fills...

El seu llibre La vida en los faros de España és ple d'anècdotes, algunes d'esgarrifants, d'altres, ben entranyables. Com la protagonitzada per Yolanda del Bosque i la seva família. O com l'atzarosa peripècia de Manuela Cabezas, cinquena filla del torrer Alfredo Cabezas. La Manuela, que va morir fa només algunes setmanes, en va passar de tots colors d'ençà que un accident infantil a La Sirena de Ceuta la va deixar postrada durant cinc anys. Amb les cures del pare, va tornar a caminar quan el pare i la família eren ja a un nou destí, el far de l'illa de Buda, que es tornaria tràgic. Durant la Guerra Civil, en van ser expulsats per milicians republicans, que van incendiar el far i, amb ell, les pertinences de la família.

Antonio Cebrián és un dels últims residents en un far català. Fa 26 anys que casa seva és el far de Palamós i actualment és el responsable dels tècnics que s'ocupen del manteniment dels fars de Girona i Barcelona, dependents de l'Autoritat Portuària de Barcelona (els de la costa tarragonina depenen de l'Autoritat Portuària de Tarragona). Per a l'Antonio la vida als fars tampoc té l'aura que la literatura, les pel·lícules i l'imaginari col·lectiu hi associen. "De portes cap enfora és un lloc singular, però quan hi entres és casa teva, i tot és molt normal i quotidià", explica. Pel que fa a l'evolució de l'ofici, diu: "Ara molts vaixells porten GPS i una tecnologia sofisticada, però els fars segueixen sent molt útils per a una navegació precisa". I a més, no és el mateix rebre un senyal fred al monitor, que trobar-se cara a cara amb les picades d'ullet lluminoses d'un far.

stats