El que proposava Jason Kay la nit de diumenge era un doble viatge en el temps. En primer lloc, a principis dels anys noranta, època en què la seva fórmula d' acid jazz , funk i disco va fer furor i, en segon lloc, a la dècada dels setanta, l'era en què veritablement es van forjar tots i cadascun dels recursos musicals que el britànic s'ha dedicat a explotar des de tots els angles possibles. I tenint en compte el nombre d'entrades venudes, el model segueix funcionant. El cantant, que va actuar infiltrat -pateix una hèrnia a l'engonal-, va fer-ho acompanyat de 5.000 persones, és a dir, que va vendre tot el paper.
És probable que l'estat de salut de Kay afectés una actuació que tot i que va ser esforçada va quedar-se una mica a mitges, sobretot pel que fa a intensitat. La banda (bateria, percussió, teclats, baix, guitarra, secció de vents i coristes) va demostrar solvència sobre l'escenari, però es va trobar a faltar matisos i dinàmica. Els diversos temes van sonar molt semblants entre si i la veu del britànic, que no és cap prodigi, va quedar en algun moment soterrada en el magma instrumental, prou potent però una mica tèrbol, com si de la maquinària funk només n'importés el pols, que és el que, en definitiva, fa ballar a la gent.
El repertori no va diferir gaire d'altres concerts de la mateixa gira. La cançó que dóna nom al seu últim treball, Rock dust light star (2010), va encetar el concert amb una tornada AOR ( adult oriented rock ) que no va acabar de connectar amb un públic que estava més pendent dels seus primers quatre discos. De fet, gran part dels assistents superaven la trentena i hi havia qui anava acompanyat dels fills. En canvi, la tríada formada per Cosmic girl , High times i Little L sí que va desencadenar el massiu moviment de malucs que calia esperar d'un concert com aquest.
A partir d'aquell moment, Kay va capitanejar un xou que navegava per les crestes de les tonades més conegudes ( Canned heat , Travelling without moving , Alright) però que també tenia valls, sobretot en els moments en què els temes s'estiraven com xiclets.
Vestit com Clint Eastwood en una pel·lícula de Sergio Leone, el cantant flotava entre uns vídeos que mostraven el seu singular univers personal: cotxes de carreres, vols en helicòpter i futurisme retro són algunes de les fílies de què presumeix Kay, que també és amant dels barrets exòtics.
Un Love foolosophy iniciat només amb veu i guitarra va donar una mica de varietat al recital, que en la seva recta final es va encomanar a la duresa de Deeper underground , tema de la banda sonora de la pel·lícula Godzilla . Ja com a bis i mentre dos pizzers duien el sopar dels músics als camerinos, un discotequer White knuckle ride , de l'últim disc, va tancar una visita força esperada, ja que feia sis anys que Jamiroquai no actuava a Catalunya.
