Julieta & Romeo

Barcelona.És el primer dia que els onze actors que protagonitzen Julieta & Romeo trepitgen l'escenari majestuós del Coliseum, i l'exigent director Marc Martínez ja remuga perquè passen vint minuts de les 3 de la tarda i no tothom és al seu lloc. Els joves s'han llançat a fer guerra d'espases -amb un deix entre Matrix i el Zorro- i els veterans Manel Barceló i Carles Martínez, que comparteixen camerino, s'entretenen fent tertúlia. Arriba el músic Lluís Cartes i se situa al seu racó, envoltat d'instruments de corda i percussió, i arrenca una jornada maratoniana que no s'aturarà fins a passades les 10 del vespre.

Fa quatre mesos que assagen -"és patètic assajar un mes i mig, és com voler educar el teu fill el dissabte a la tarda", pontifica Martínez, fent gala d'una contundència i un compromís gairebé exagerats- i l'última setmana toca cosir les costures del muntatge, que durarà unes tres hores. Hauria sigut impossible, innecessari i alguns dirien fins i tot pecaminós esporgar un dels clàssics més alabats del món. Amb Shakespeare a ningú li fa por omplir-se la boca d'elogis, si fins i tot Harold Bloom l'ha col·locat a la cúspide d' El cànon occidental . La convenció és universal, com el mite dels dos amants de Verona: Romeu i Julieta és la millor de les històries d'amor.

"S'ha convertit en el súmmum de l'amor romàntic, però això no m'interessava -diu categòric Martínez-. Aquest amor, si no està emmarcat en un context d'odi, violència, rancor, rivalitat, de merda, si no contrasta aquesta emoció tan positiva en un context d'emocions negatives, no té sentit, perquè no és l'obra". Aquesta discussió que enceta Martínez ha estat una de les que han debatut tots els estudiosos que s'han dedicat a analitzar punts i comes de l'obra de Shakespeare. L'amor no és el motor de l'obra, ni tampoc l'odi entre les famílies enfrontades, sinó que és el xoc entre l'ideal i la realitat que es troben els joves, una societat vulgar, violenta i mediocre.

Adolescents indignats

En això es posen d'acord des de Bloom fins a l'expert traductor Salvador Oliva passant pel decàleg dels literats MacLeish i Unwin, segons recull el professor Francesc Pina. I també Martínez: "Són uns putos adolescents irracionals indignats per passar pel tub. Els adolescents beuen, es droguen, lluiten, no dormen, es masturben; avui també. L'obra té més a veure amb el món dels vampirs que amb aquests muntatges supermariques que s'han fet. Darrere del lirisme hi ha d'haver una èpica de sang". Ell hi ha posat espases, acció, suor, odi, prenent de referent la versió gitana i flamenca de Los Tarantos de Rovira-Beleta.

Romeu i Julieta és una "tragèdia de l'aprenentatge" com ho és Juli Cèsar , segons les famoses categories de Bloom. Oliva la descriu com una "tragèdia de passió", pel xoc entre Montagú i Capulet a l'estil de Troilus i Cressida i Antoni i Cleopatra -ja ho diu Martínez que sobre Shakespeare s'ha escrit tot, només cal informar-se-. La diferència és que els tràgics, aquí, no són herois ni reis, sinó dos adolescents que en tres dies i només cinc trobades furtives passen de ser nens innocents dominats per la seva família i la manca de voluntat a adults amb criteri, valor i el cor accelerat.

La festa de l'oxitocina

Cupido no hi té res a pelar. No és una obra d'amor cortès. Segons Marc Martínez, l'escena del balcó és "la festa de l'oxitocina, una droga orgànica, natural, que fa que Romeu la vegi a ella i hi quedi enganxat". La trama de la història no deixa de ser el clàssic noi coneix noia -Shakespeare no s'hi va esprémer el cervell, en això; ja era tòpic el 1594- però el que la converteix en "memorable i transcendent", com la defineix el crític Jonathan Bate, és la força d'uns personatges magistralment construïts i les seves paraules -Shakespeare va introduir 3.000 mots nous al lèxic anglès.

Hi ha hagut centenars d'adaptacions -la prova és que a Barcelona hi ha en cartell un Romeu + Julieta al TGB en clau hip-hop- però Martínez combrega amb un cert cànon: "Hem respectat el vers, però no en som esclaus. Neruda té una versió meravellosa de Romeu i Julieta i se'l passa pel forro. Hi ha coses que sobtaran i que són atrevides -com ara un final letal-, però no són boutades , tenen una arrel". La seva aposta estètica és un espai atemporal de blancs i negres contrastats -igual com tota l'obra és un joc d'oposats: amor-odi, nit-dia, vida-mort- i la decisió ètica és posar Julieta com a motor del muntatge, fins i tot per davant "del xitxarel·lo de Romeu" al títol: Julieta & Romeo -en castellà, perquè després de fer temporada a partir de demà al Coliseum, marxarà al Teatro Español de Madrid-. "L'obra és com un desaigüe: es va omplint de merda i quan arriba a dalt, es precipita tot en un dia".