Publicitat
Publicitat

L'hora d'aixecar les catifes

L'havien d'eliminar. El delicte financer de què se l'acusava era tan greu que no podien fer els ulls grossos i tots els membres de la junta van prendre la decisió unànime de fer-lo desaparèixer. El president del Palau havia protagonitzat un dels fraus més sonats del país i ara tota la institució estava sota sospita. Calien mesures dràstiques per esbandir-se qualsevol rastre de culpa i acabarien amb ell. L'esborrarien per sempre més de la història del Palau i del record d'aquelles quatre parets.

Ara tothom es vantava d'haver sospitat en privat la seva terbolesa. Recordaven quan a la sala de juntes on seien es van substituir totes les cadires de fusta de caoba per uns models de disseny més actuals però que, a simple vista, semblaven cadiretes de càmping. El president els va convèncer que eren dissenys minimalistes d'un exclusiu creador escandinau, i ningú gosà qüestionar el seu entusiasme mentre arribaven aquelles cadires esquifides i marxaven els nobles seients d'estil modernista. Recordaven el suplici de les reunions inestables que havien celebrat des d'aleshores amb els seus culs ballant sobre el seient per qualsevol mínim moviment. El president semblava aliè i fins i tot cofoi amb aquesta incomoditat. Una actitud que entendrien mesos més tard, en ple escàndol econòmic, quan van descobrir la milionada que el Palau havia pagat per unes cadires sortides d'una ferrovelleria. També s'enrojolaven pensant com s'havien deixat entabanar per aprovar accions insensates que el president reclamava en pro del bon nom de l'entitat. Així van accedir a la compra d'un Rolls Royce amb xofer com a vehicle d'empresa. Només l'utilitzava ell, especialment per anar de compres, amb l'argument que al maleter del seu esportiu biplaça no hi cabia gairebé res. I sobretot es maleïen per assentir quan se'ls va presentar un pressupost indecent per restaurar l'orgue de la sala de concerts amb bastonets de les orelles per no perjudicar-ne l'estructura.

La justícia es faria càrrec de solucionar els embolics financers i l'assortit d'estafes del fins ara president, però els membres de la junta se sentien obligats a actuar per la seva banda i de manera expeditiva. No el volien veure mai més. Amb absoluta determinació, van procedir a l'acció contundent de despenjar el seu quadre de la sala de reunions. La seva imatge no mereixia ser al costat del retrat d' il·lustres prohoms que havien ocupat aquell lloc de prestigi amb dignitat abans que ell. Però un cop despenjada la imatge, va sorgir un nou problema. La junta havia de decidir què posarien al marc, ara en blanc, que havia ocupat el president corrupte. El primer que se'ls va acudir, donada l'activitat artística del Palau, va ser penjar-hi el retrat d'un referent universal de la música. Però un cop van veure la tofa sintètica, la rialla falsa i la camisa llampant de Georgie Dann emmarcada a la sala de juntes, es van adonar que no encaixava amb la sobrietat de l'ambient. Va ser llavors quan van debatre altres opcions decoratives: una armadura medieval, un esquelet humà, un ós dissecat, una planta carnívora per evitar els insectes... Van ser hores i hores d'intens debat sense arribar a cap consens sobre què es feia amb aquell pany de paret que tant de bo mai hagués existit. Que mai hagués existit! Una alternativa que aleshores se'ls va revelar com la solució definitiva. Així doncs, llançant-se mirades còmplices, van agafar les cadiretes de càmping i les van utilitzar com si fossin pics contra el tros de paret on havia penjat la mirada cínica del president. El guix va saltar, els maons van cedir i es va obrir una gran escletxa a la paret, envoltada d'un núvol de polsim que van esvair a ventades de mans. El forat donava al passadís contigu, on una dona de la neteja se'ls mirava amb els ulls esbatanats. L'havien enxampada amb la catifa aixecada, amagant-hi la brossa que havia escombrat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT