Publicitat
Publicitat

Molts dels grans creadors de la història presenten quadres depressius importants

L'artista i la melancolia

Hipòcrates va ser el primer metge de la història que es va referir a la melancolia quan va formular la seva teoria dels quatre humors, on identificava la bilis negra amb els estats de tristor i abatiment de l'individu. Van passar gairebé vint-i-cinc segles fins que la medicina científica va reconèixer aquest trastorn amb el nom de depressió , i encara una mica més fins als temps en què el Prozac es va començar a receptar com l'antídot de tots els mals. Però només va caldre esperar l'arribada del segle XV perquè algú s'atrevís a relacionar els efectes de la bilis negra amb el talent artístic. L'il·luminat va ser l'humanista Marsilio Ficino, membre del protectorat dels Medici i gran difusor de les teories neoplatòniques, que en un estudi sobre Aristòtil va sentenciar que la melancolia és l'estat ideal per a la creació.

Des del Quattrocento italià fins ara hi ha hagut molts artistes, alguns oblidats abans de néixer i d'altres adorats fins i tot sense haver arribat a sortir de l'anonimat. És evident que no tots estaven tocats de l'ala, i que més d'un va viure amb temperància senequiana. Però l'experiència ens ha ensenyat moltes vegades que els més grans creadors acostumen a ser llunàtics de categoria. A principis del segle passat, a la Gran Bretanya, es van posar de moda els estudis estadístics sobre els artistes i la seva salut mental, que van inaugurar un dels grans braços de la psiquiatria dels últims cent anys. Actualment, el més reputat d'aquests investigadors és Arnold Ludwig, de Brown, que després d'estudiar escrits i biografies d'un miler d'artistes va estimar que, entre els creadors, l'equip dels depressius guanya de llarg. En les seves conclusions assegura que un 77% dels poetes de la història han passat episodis depressius. En el cas dels novel·listes, la xifra és del 54%, i en el dels artistes plàstics d'un 50%.

Hi ha un gran aparador de casos que en donen fe. Un dels exemples més paradigmàtics és el de Goya. Quan va ensumar-se el final es va tancar amb les seves pintures negres en una finca als afores de Madrid, mundialment coneguda com la Quinta del Sordo -per a més inri es diu que solia menjar davant del seu Saturn devorant un fill -. El segueix la tropa de romàntics al complet, poetes provinents de tot Europa que vivien de la desesperació. A la segona meitat del segle XIX tenim la fornada de postimpressionistes torturats com Vincent van Gogh, que va passar els seus últims mesos en un hospital psiquiàtric de la Provença, o Paul Gauguin, que amb més de 40 anys va plantar casa, família i amics per començar una nova vida a les platges de Tahití. I la llista continua.

Àngels caiguts

Si la bilis negra atrapa el creador, no és estrany que també embetumi l'obra. L'art és un corn de l'abundància amb superproducció de personatges melancòlics. I en aquest terreny el rei de reis és Hamlet, un heroi polièdric que tan aviat es comporta com un dèspota colèric com s'encongeix amb l'aspecte d'un pobre melangiós. Val a dir que el temps va jugar una mala passada a Shakespeare convertint el protagonista de la seva obra en un jove lànguid i de fisonomia dèbil, a imatge i semblança del cànon romàntic. Tanmateix, el primer actor que va encarnar-lo va ser Richard Burbage, de la companyia dels Lord Chamberlain's Men, que amb els seus més de cent quilos donava al príncep de Dinamarca una imatge més propera a la bogeria d'un psicòpata perillós que no pas a la melangia. Sigui com sigui, l'estampa que ha sobreviscut fins al segle XXI és la d'un home ros, esprimatxat i de mirada absent, sense prou força als bíceps per intimidar una mosca.

El Hamlet que ens segueix arribant avui a través de la majoria de muntatges teatrals i cinematogràfics és un jove amb el cap decantat cap a un costat i la barbeta recolzada al palmell d'una mà, que té les parpelles a mig abaixar. I aquest és el posat per excel·lència del melancòlic que s'ha venut des de les representacions de Llucifer capficat per la pèrdua del cel fins als poetes maleïts de la quinta de Baudelaire, que es deixaven perdre pels carrers de la ciutat entregats a aquella angoixa vaporosa i sense causa aparent que anomenaven spleen .

L'any 1621, el britànic Robert Burton, professor de la Universitat d'Oxford, va publicar la primera edició de la seva Anatomia de la melancolia , un tractat científic reconegut com el més singular precedent de la medicina contemporània. Però, a més d'un estudi de psiquiatria, Burton ens ofereix una obra mestra de la literatura i la filosofia, carregada d'humor i d'ironia, que ve a dir-nos que la millor manera d'observar els pensaments, sentiments i emocions de l'home és a través de la melancolia. Potser és per això que artistes i creadors de totes les èpoques i continents han fet servir aquesta lent per mirar-se el món. És cert que la tècnica de Burton ha pogut amb la salut de més d'un. Això explica que tants artistes hagin acabat al manicomi. Però si Burton tenia raó -i, si jutgem per la quantitat de seguidors que encara el veneren, en tenia-, hem trobat la clau per triomfar en el món de l'art.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT