Barcelona.A vegades la crònica de la música popular sembla un informe redactat per un forense o per un amant dels aspectes més truculents del món de l'espectacle. Tot plegat subministra uns tòpics que es magnifiquen fins a crear una imatge distorsionada del poder destructiu de la música. Un d'aquests tòpics està manllevat del món del cinema: "Viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic". La cita se sol atribuir a James Dean, tot i que és una línia de diàleg que diu John Derek a la pel·lícula Truqueu a qualsevol porta (1949), de Nicholas Ray.
El pes d'aquesta frase ha acompanyat el rock des del principi i ha generat una espiral d'interpretacions psicològiques sobre el conflicte dels artistes davant de l'èxit o davant de la possibilitat que l'èxit esdevingui fracàs. La notorietat del suïcidi de Kurt Cobain, el 1994, va reactivar aquestes especulacions. Sobre la decisió de Cobain de disparar-se un tret al cap s'ha dit que era la seva manera de fugir. Ell mateix va escriure que "és millor cremar de pressa que esvair-se lentament", una sentència que formava part de la cançó Hey hey, my my (Into the black) , escrita per Neil Young el 1979. En altres casos, la fugida cap al no-res ha estat a través de les drogues. Com opina la psiquiatra Marta Torrens, "sigui voluntària o accidental, la sobredosi no deixa de ser un eufemisme del suïcidi".
Ara la mort d'Amy Winehouse ha tornat a desfermar els vents que magnifiquen el poder autodestructiu del rock. Però el cert és que, amb el números a la mà, sempre són més les estrelles musicals que viuen per desmentir aquest tòpic.
