Publicitat
Publicitat

L'arquitectura de Jerusalem ha estat sempre condicionada per les religions

Tres fervors i un sol Déu verdader

Jerusalem és una ciutat venerable per a les tres religions monoteistes. Per als jueus és el lloc on el rei David va establir la capital del Regne d'Israel i Salomó va construir el seu temple. Els cristians hi commemoren el lloc on va viure, va predicar i va morir Jesucrist. I els àrabs hi tenen la seva ciutat més sagrada, a banda de la Meca.

Aquesta unanimitat ha condicionat, històricament, l'arquitectura del lloc. Han passat molts segles des que el temple de Salomó senyorejava la primitiva Jerusalem. Avui dia d'aquell mític edifici (reconstruït per Herodes i tornat a enderrocar per les legions de Titus l'any 70) només en queda en peu l'anomenat Mur Occidental, també conegut per Mur de les Lamentacions. Fins aquí s'adrecen ritualment els jueus més fervorosos a donar-se cabotades, en la creença que és el lloc on Déu va crear Adam.

Els àrabs, al seu torn, consideren el mont del Temple (al capdamunt del Mur de les Lamentacions) el lloc on Mahoma va emprendre la seva marxa nocturna cap al cel. Hi veneren la Cúpula de la Roca i preguen a la mesquita d'Al-Aqsa, però el recinte sol estar vetat per als visitants no musulmans, en prevenció de disturbis.

Per als cristians, finalment, Jerusalem és l'escenari primordial de l'exemple i la passió de Jesús. Aquí hi ha la Via Dolorosa, l'estret carreró on Jesús va haver de carregar amb la creu fins al Gòlgota. Sobre la pedra concreta -i suposada- on es va erigir aquesta creu es va aixecar l'església del Sant Sepulcre, un dels espais més emotius per als creients en la fe de Crist.

El temple té un aire dens i vell, com la rebotiga d'un brocanter. Em recorda invariablement la impressió que li feien a Josep Pla les esglésies, amb la seva "desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta -d'aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat".

Sis confessions cristianes (armenis, catòlics, grecs, assiris, egipcis i coptes) es reparteixen la titularitat del temple, no sempre amb harmonia. La gent s'hi agenolla davant la pedra de la unció (on va ser depositat Jesucrist després de davallat de la creu), la besa apassionadament i hi arrossega les creus de requincalla que ha comprat a les botigues que devoren els carrers adjacents al temple. Al final -suprema ironia-, els mercaders del temple hi han imposat la seva llei i han guanyat la partida al fill del fuster que no volia honors ni riqueses.

Sobrecàrrega d'emocions

El circuit cristià es pot completar a uns quants centenars de metres de la Ciutat Vella, a la muntanya de les Oliveres. En aquest lloc hi ha l'hort de Getsemaní, on els romans van prendre Jesús; unes oliveres amb dos mil anys de vida certificada acullen el visitant, que comprèn de sobte que la dieta mediterrània inclou també una sobrecàrrega d'emocions pietoses. A la vora d'aquest hort s'aixeca l'església de Totes les Nacions.

Quan s'ha dut a terme tot el recorregut, només queda anar a prendre un suc de magrana a la paradeta d'algun àrab somrient. És el moment de reflexionar sobre un lloc que durant tants segles ha estat disputat amb mala cara pels servidors d'un mateix Déu amb tres noms diferents.

També el suc de magrana és un oli sagrat, amb totes les propietats que necessita l'esperit. És probable que la terra eixuta i aspra de Palestina sigui santa, però els sempre apassionats cors dels homes que la veneren necessitarien una mica més de ventilació. És un consell, si més no.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT