Publicitat
Publicitat

De vacances

Veus que no s'apaguen

El meu amic el mar té la calma d'un déu adormit... Marxar de casa. Tancar les persianes i allunyar-se. Viatjar en l'espai minúscul d'un veler i navegar. Descobrir segles de vida amagats sota les roques submergides i fons marins de posidònia mil·lenària que oxigena els oceans. Navegar pels blaus suggeridors, tant com per les atapeïdes ànimes d'aquesta casa que neda. Un viatge que passa per seguir, més que camins o mars, vides i amistats. Cadascú de nosaltres som, de fet, un viatge únic o un viatge-vida i no cal anar gaire lluny per descobrir-ne d'altres.

El viatge-vida que ens ha portat al veler és l'home, lluerna d'aigua i capità d'humor empordanès, que jo coneixia d'infància a través de les seves eternes cançons i que vaig redescobrir anys després a la casa on el poeta de Roda de Ter escrivia assegut al balancí.

L'home-viatge ja no canta, però en aquest racó de la Mediterrània sembla que encara queda molta mar per navegar. Passarem els dies d'aquesta travessa desitjant que n'hi hagi moltes més, testimonis que hi ha veus que no s'apaguen. I així com els amics són el mirall d'un mateix, que aquest viatge compartit sigui també reflex d'uns temps que demanen navegar més lluny, sempre molt més lluny .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT